El lector opina
Emmaús / Alessandro Baricco. Barcelona : Anagrama, 2011.
La novel·la se situa als anys 70 al nord d’Itàlia. Quatre adolescents, el Santo, en Bobby, el Luca i el narrador, són amics i catòlics creients; toquen en un grup de música a l’església i fan obres de caritat com anar a l’hospital a ajudar amb els malalts. Pertanyen a un món conservador i es preocupen per fer el bé.
En el mateix entorn, hi ha una noia: l’André, que va a la mateixa escola que ells van. L,André és guapa, amb un taranna natural, ve de una família liberal, laica, amb poder adquisitiu. Els protagonistes li tenen posat l’ull, s’hi han enamorat. Ella, que té una mentalitat oberta en el tema sexual, té relacions esporàdiques amb molts homes. Els quatre nois veuen a la André com una dona en pecat i se la miren amb desitg, és quelcom de prohibit, d’inaccessible per a ells.
El descobriment sexual i amorós amb l’André portarà als quatre adolescents, a viure experiències que no sabran ubicar. Encara que, el Santo, al final de la historia, segons ens diu l’escriptor, és l,únic que pot treure una enseñança del que els hi ha passat, potser ha guanyat una visió més amplia de la realitat. L’escriptor ens deixa aquí un misteri per què el lector reflexioni. L’única pista que ens dona per entendre-ho és una imatge de la Madona i el nen Jesús.
El títol de la novel·la és Emmaús, fa referencia a l’evangeli de Lluc, on dos dels deixebles de Crist, van per un camí exaltats per la resurrecció del seu Mestre. Se’ls hi uneix un home, i al cap d’una estona d’anar junts, paren per fer un àpat. Aquest últim parteix el pa i els dos deixebles en aquell mateix instant veuen que és Crist qui ha estat amb ells i no s’havien adonat.
Crec que aquesta paràbola, ens vol assenyalar que, els quatre amics (adolescents), guiats per unes idees, no saben encarar la realitat tal com els hi ve, i les coses es torcen. Assumir la vida com és, i no com ens creiem que hauria de ser seria potser un dels missatges que podríem treure de la lectura.
En aquest relat, l’autor, descriu dues cultures que conviuen al mateix temps, una més liberal i un altre més conservadora. Al final de la història, un dels quatre amics (el narrador), ens dirà que la seva manera de fer, conservadora, seguirà existint per sempre. Ha perdut la innocència, però seguirà endavant, i es casarà amb la seva xicota. Vol continuar pensant que tot el què ha passat ha estat un horror i viurà amb la nostàlgia de tornar enrere, als temps en què els quatre amics tocaven a l’església i anaven al hospital a ajudar als malalts.
El narrador, s’ha quedat sol, els seus amics ja no estan al seu costat però torna a l’església a tocar amb un nou grup de música, els seus nous companys són més joves que ell. Ell continuarà aferrat al passat. No vol canviar la seva manera de pensar, no vol anar més enllà i encara que el seu món s’ha enfonsat, vol agafar el que queda i seguir caminant.
Per acabar, esmeno dues escenes en la novel·la que crec que destaquen:
Una reflexió/observació entre el narrador i en Bobby. En Bobby li explica al narrador que està preparant una actuació amb l’André,on ell toca el baix i ella balla:
P. 64: O sigui que no és un gest bo, va dir, és un gest i prou. No té res a veure amb el fet de fer alguna cosa bona. Va dir que tenia a veure amb el fet de fer alguna cosa maca.
Li costava explicar-ho, i a mi entendre-ho, perquè nosaltres som catòlics i no estem acostumats a distingir entre el valor estètic i el valor moral…
Com que no hi ha cap objectiu, només jo que toco, i ella que balla, no hi ha una autèntica raó per fer-ho, tret que ho volem fer, que ens agrada fer-ho. Som nosaltres la raó. Al final el món no es millor, no hem convençut a ningú….pero hi ha alguna cosa que roman, real.
Crec que en aquesta reflexió ens diu com un dels quatre nois, en Bobby, experimenta, en la performance que fa amb l’André, una nova visió de la vida, jo diria, més àmplia, més autèntica que la que tenia fins aleshores. (He de dir que en la versió en castellà, en comptes d’usar la paraula “real” el traductor utilitza la paraula “autèntic”, i crec que s’ajusta millor a la escena).
Un altre escena interessant a destacar és la següent: dos dels amics es barallen (el Santo i Bobby), el motiu de la baralla és l’André. Per arreglar-ho es preparen per anar els dos sols a la muntanya. Aquest paràgraf és la introducció de l’escena: “Quan es trenca alguna cosa, busquem el cansament i la soletat…“
Pag 69: “Tenim predilecció per la muntanya, per raons obvies. El nexe entre cansament i pujada, aquí, es literal, i la tensió de tota forma cap amunt, obsessiva. Caminant els cims, el silenci es fa religiós, i la puresa de l’entorn és una promesa mantinguda ⸺l’aigua, l’aire, la terra neta d,insectes. En definitiva, si creus en Déu, la muntanya és el lloc més fàcil on fer-ho. Cal afegir-hi que el fred indueix a amagar els cossos i el cansament els desfigura: així el nostre esforç quotidià de censurar el cos és exaltat, i després d’hores de marxa ens reduïm a passos i pensaments ⸺l’estret necessari, ens han ensenyat, per ser nosaltres mateixos”
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!