La novel•la comença amb la dimissió de Dani Santana del seu càrrec de director del Crònica. Santana rememora quan va ser contractat per l’editor Artur Biosca, conegut com l’A.B.C. Arran d’un comentari d’aquest sobre la degradació de la Rambla, Santana comença a investigar el tema fins arribar a una trama on es planeja un atemptat per part d’uns integristes islàmics, però aviat rebrà pressions polítiques que provocaran l’enfrontament amb l’editor.

La Barcelona que veurem a la novel•la comprèn bàsicament el Raval i l’Eixample, tot i que també Gràcia i Sarrià tenen un petit protagonisme.

En definitiva, es tracta d’una novel•la que parla de les dificultats que ha d’afrontar un director de diari honest, on es parla de temes com el tractament de la informació, l’especulació immobiliària, les pressions polítiques i el terrorisme islàmic.

Vàrem endegar amb força l’empresa en una sala plena de gom a gom. Davant la qüestió plantejada per l’Albert Lladó de “Què és per a tu Poesia?”, l’Andrés Trapiello li replicà que Poesia és tot allò que importa, en qualsevol gènere. La poesia és tot allò que ens porta, ens emociona i ens commou. En Trapiello s’afirma eminentment poeta, perquè –com va repetir en vàries ocasions– “la poesia ha de ser present en tot allò que s’escriu”. Els poetes ens descriuen coses ignotes, coses desconegudes per a nosaltres, però la seva visió privilegiada del món ens les apropa i ens les mostra; coses que ens porten a tenir esperança i transcendir a la realitat.  Amb la poesia i a la poesia, erigim una vida paral·lela a aquesta però tan real com aquesta, amb l’objecte de crear un món millor.

La poesia d’en Trapiello s’articula al voltant de dos grans temes que, segons ell, són els únics grans temes universals existents: l’Amor i la Mort. Únicament roman una connexió entre ells: el Temps, del qual se’n esdevé la Memòria. Diu Trapiello que l’ésser humà i la literatura no han canviat gaire des de l’Edat Fosca. La Humanitat porta 2.500 anys parlant dels mateixos motius. Homer va plorar i es va emocionar amb el mateix que nosaltres plorem i ens emocionem, que és el que escrivim avui dia i que serà el mateix que s’escriurà demà.

Però, d’on obté Andrés Trapiello el seu material poètic? Res n’hi ha més senzill, segons l’autor. El material literari surt de l’únic lloc d’on pot sorgir, i a la vegada és ben fàcil d’obtenir: del dia a dia, de la quotidianitat. Tot allò que ens esdevé és quotidià, i la virtut resideix en transformar allò comú en extraordinari. Per a en Trapiello, la realitat quotidiana no és una realitat de segona fila, sinó que es tracta de quelcom fantàstic i canviant, colpidor i inesperat. L’interès dels fets i la seva conversió en material literari es troba en l’emoció amb la qual s’expressen. Per això, Sensibilitat i Observació són dons del poeta; dons que malgrat tot és necessari conrear amb el treball diari.

Calia si més no, fer una incursió en la faceta del Trapiello narrador. I en aquest àmbit ressaltem la seva tasca al dietari Salón de pasos perdidos, la qual ell mateix descriu com a “novel·la en procés” o “vidari”, i que ja va pel seu dissetè lliurament.

L’Andrés Trapiello ressenyà que el seu dietari neix de la incapacitat de fer front a la confecció d’una novel·la, per la qual cosa va decidir fer d’ell mateix un personatge, portant a terme un paral·lelisme amb la seva pròpia vida, tot fent passar per fets versemblants o personatges reals situacions i individus que no ho són. Tot i reconèixer el perill que entranya el fer experiments amb la realitat i la ficció, assenyala que només cal respectar les normes, i en aquest cas la regla bàsica és la versemblança.

L’acte finalitzà amb un petit recital poètic amb peces del darrer poemari d’Andrés Trapiello, Segunda oscuridad, publicat recentment per Pre-Textos.

Per acabar dues recomanacions. Una sens dubte és llegir –si no ho han fet vostès ja– les obres Benito Pérez Galdós i en especial Fortunata y Jacinta, sobre la qual Trapiello va dir que: “no es mejor que el Quijote, pero tampoco es peor”.  La segona, visitar regularment el blog de l’Andrés Trapiello, Hemeroflexia, que ell descriu com a “almanac”; un almanac poètic, un calaix de sastre on troben refugi imatges cridades a desaparèixer i pensament que no troben el seu lloc en el dietari, i que es troba fortament influït per l’univers caòtic i el purgatori de records que és El Rastro de Madrid.

Després d’aquest títol, vindrien Ales intactes (1996), per la que va guanyar el premi Salvador Espriu de poesia de Calafell l’any 1994, Les lentes il·lusions (2001), obra que va rebre el premi Màrius Torres i l’any 2007 va arribar Congesta.

Congesta és el seu darrer poemari i  és “una obra esponerosa en continguts, remarcablement imaginativa i desencotillada a nivell formal, ben cohesionada” afegeix textura a una veu de poetessa que s’agita i desplega des de fa dècades en el nostre escenari literari.

Segons Contijoch la seva poesia, és personal i prefereix la brevetat i l’austeritat en els seus versos. En paraules seves “L’espai poètic hauria de ser, doncs, o almenys ho és per a mi, l’espai humà.”

 AGUSTÍ ESCLASANS i FOLCH (1895-1967)

Va ser escriptor, poeta, crític, traductor i filòsof de la ritmologia poètica.

S’integrà a la corrent noucentista i estava molt influenciat per Eugeni d’Ors i J.M. Lòpez-Picó. Col·laborà activament a la publicació La Revista.

Una de les seves obres més conegudes en prosa és, Urània o la música de les esferes: novel·la de la vida barcelonina.

Novel·la costumista que relata l’amor d’August per Urània, una noia escandivana que vé a Barcelona per observar els nostres costums i per estudiar la nostra literatura.

El nom d’Urània prové de la mitologia grega. És la menor de les nou muses gregues. Inspira l’Astrologia i les poesies basades en el Cel.

L’elecció d’aquesta obra per a  la secció mensual de Novel·les barcelonines amb Solera, no ha estat a l’atzar. L’hem escollit per relacionar el post amb la notícia que ha sortit a la premsa darrerament de la demolició de la Vil·la Urània de Sant Gervasi.

Aquesta vil·la pertanyia a l’astròleg català Josep Comas i Solà, que l’any 1915 va descobrir l’asteroide Hispània, primer astre descobert oficialment per un català. Uns sis anys més tard i des del terrat de Vil·la Urània, va descobrir un astre nou, que porta per nom Barcelona.

Trobareu més informació sobre el tema en el bloc de Dani Cortijo, autor del llibres Històries de la història de Barcelona.

D’Agustí Esclasans trobareu les següents obres a la nostra biblioteca i també a les biblioteques de la Xarxa:

100 Sonets Intel·lectuals

Antologia de contes

Antologia poètica

Històries de la carn i de la sang

La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer

Víctor o La Rosa dels Vents

El jurat del Premi Crexells, compost per Pilar Argudo, Carme Arnau, Xavier Pla, Ricard Ruiz, Ramon Pla i Arxé, secretari, i Lluís Reales, president, ha seleccionat aquestes obres com les tres millors novel·les en català publicades durant el 2011.

Enguany, el Crexells, el premi novel.lístic més antic en llengua catalana, celebra la seva XLI edició. I aposta, de nou, pel foment de la lectura i una dimensió més participativa. Per aquest motiu, i com a novetat destacada, la votació s’ampliarà als lectors de Biblioteques de Barcelona, que juntament amb els socis de l’Ateneu, escolliran l’obra guanyadora.

Durant els propers mesos, l’Ateneu Barcelonès programarà un cicle d’activitats obert a tothom per a donar a conèixer les tres novel·les que opten a aquest premi, patrocinat des de fa tres anys per la Fundació Agbar. Un cicle que permetrà als ciutadans conèixer cada autor i la seva obra, de la mà dels propis escriptors i crítics literaris.

Des del 22 s’abril fins al 22 juny, tindrà lloc el període de votació per escollir el Premi Crexells d’aquesta quarantaunena edició.També podreu gaudir d’un club de lectura que comptarà amb l’assistència dels autors, que escoltaran els vostres comentaris i podrà compartir amb vosaltres la seva experiència i com va crear aquesta novel·la.

Modera les sessions del club de lectura l’escriptor Àngel Burgas.

Si us ha agradat l’obra i voleu compartir les vostres experiències amb nosaltres, i amb el propi autor, ja podeu inscriure-us a: info@ateneubcn.org

El guanyador del Premi Crexells 2012 serà proclamat el 22 de juny, a La Revetlla Literària de l’Ateneu Barcelonés.

A la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, teniu diversos exemplars disponibles en préstec de les obres finalistes al Premi Crexells. Us convidem a llegir-los i a participar en la votació de la millor obra publicada en català l’any 2011, us convidem a participar al Premi Crexells!

En volem destacar la novel·la policíaca No llames a casa d’en Carlos Zanón ambientada a la Barcelona del 2012 t i que ens ofereix una visió de la ciutat allunyada dels tòpics turístics i segurament més propera a la realitat dels barcelonins. Els diàlegs del personatges destaquen per la seva força i s’aproximen amb naturalitat a les converses que del carrer.

Consulteu la guia

RECITAL D’ANDRÉS TRAPIELLO

Andrés Trapiello és autor d’una desena de llibres de poesia, i també és un reconegut novel·lista, assagista i periodista. La seva poesia es caracteritza per una sorprenent senzillesa i naturalitat, i els seus versos parlen sovint de la vida al camp i a la ciutat, on viu el poeta.

Trapiello ha rebut diferents premis i reconeixements al llarg de la seva carrera literària, com el Premi Nacional de la Crítica pel poemari Acaso una verdad (1993), el Premio de las Letras de la Comunidad de Madrid pel conjunt de la seva obra (2002) i el premi Nadal per la novel·la Los amigos del crimen perfecto (2003). L’escriptor col·labora en diverses publicacions literàries i escrivint articles d’opinió a La Vanguardia, entre altres diaris i revistes.

Aquest any es  commemora el 125è aniversari de l’aparició de Estudi en escarlata, primera novel•la sobre el popular investigador de ficció, ambientada en els darrers anys del Londres de l’època victoriana.  Al llarg de la seva existència, el personatge de Conan Doyle ha estat objecte de biografies detallades, d’innombrables estudis monogràfics i,  fins i tot, d’obres enciclopèdiques. Existeixen al món  (real i virtual)  una infinitat de societats dedicades  a retre homenatge al personatge que tracten d’analitzar a fons tots els àmbits de les seves diferents facetes.

El 2012 va començar  amb l’estrena d’una nova pel•lícula sobre Sherlock Holmes i  la BBC continua emetent una sensacional i moderna actualització televisiva (titulada Sherlock) del mite del detectiu, situada al Londres del segle XXI on apareixen tots els personatges clàssics de les novel•les de Conan Doyle. Destaca en aquesta adaptació  l’ús d’Internet i de les noves tecnologies –dels blogs al sms-  per resoldre els misteris. A la darrera edició del BCNegra, la Biblioteca Pública Arús va presentar una mostra on es recollien llibres i manuscrits dels imitadors de Conan Doyle.  Fa pocs dies, en el marc del darrer Saló Internacional del Còmic de Barcelona, es va presentar com a novetat estrella una aventura gràfica del detectiu ambientada a la Barcelona anarquista de 1893, editada per Norma Editorial.

Doyle va dissenyar Holmes com l’arquetip de l’investigador cerebral. El seu predecessor és Auguste Dupin, personatge creat per Edgar Allan Poe, molt similar a Holmes per la seva excèntrica personalitat, però que mai va aconseguir la mateixa difusió i popularitat. Els relats de Holmes es publicaven a preus molt assequibles a The Strand Magazine, i fins i tot es llegien en veu alta a centres industrials i a locals públics.

Basant-se en el  model de El Quijote, Doyle va crear el doctor Watson, inseparable amic i admirador, però sobre tot cronista de les gestes del detectiu.

Sherlock Holmes  és un home de caràcter fred, de semblant solemne i victorià, extraordinàriament eixut, addicte a la cocaïna, amb destresa per la música, d’aire resolutiu i misogin. Sembla ser que l’autor va utilitzar l’aparença d’un antic amic de la universitat i membre de Scotland Yard, anomenat Sherrinford. Les descripcions i vivències policíaques que aquest narrava a Doyle van ser una font d’inspiració per a les seves obres.

Al 1893, tan sols sis anys desprès de la seva creació, Doyle va decidir matar a Holmes llançant-lo, al costat del seu etern rival, James Moriarty,  a les cascades  suïsses de Reichenbach.  Una allau de protestes en forma de carta i els precs i amenaces de la mare de l’escriptor, el van fer canviar de parer. Lectora infatigable de les aventures del detectiu, la mare de Conan Doyle va respondre per correu urgent la carta on el seu fill li anunciava la mort de Holmes, assegurant que no podia fer-ho i que no ho consentia. L’autor va cedir i va ressuscitar Holmes al 1902 a El gos dels  Baskerville.

T. S Eliot deia que la principal característica de Sherlock Holmes era que “quan  parlem d’ell, invariablement tenim la impressió de què existeix”. És aquesta la incomparable avantatge que Holmes posseeix davant la resta de detectius de ficció: el percebem com un ésser que va existir realment. Encara que no hi hagi en ell ni la humanitat, ni la profunditat psicològica, ni el coneixement del cor humà dels personatges més assolits de Dickens, Flaubert o Emily Brontë, és tan versemblant com qualsevol d’ells.

Probablement si algú de vosaltres passeja algun dia per Baker Street, segur que alçarà la vista buscant el mític número 221B, cau del detectiu més famós de tots els temps.

Es comentarà la lectura del darrer llibre d’aquest curs que s’ha realitzat sobre  Sol de Sal editada pel poeta i coordinador del Club de lectura de Poesia Jordi Virallonga.

Esperem els vostres comentaris sobre les lectures!

d’Eduard Girbal Jaume. Edició a cura d’Enric Casasses. Barcelona : Edicions de 1984, 2005.

Els catalans de vegades encara podem o hem de dir que acabem de descobrir un autor nou o una obra literària pràcticament desconeguda que ens ha deixat fascinats. Aquest és el cas, per exemple, de L’estrella amb cua o de La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume (Girona, 1881 – Barcelona, 1947), per esmentar només dos dels títols del cicle narratiu L’agre de la terra, publicats darrerament per Edicions de 1984 a cura d’Enric Casasses (2005 i 2006 respectivament), i de qui Víctor Català va dir: «és un novel•lista cabal, en el ple de ses facultats i de sos recursos i un dels més alts i ferms entre quants conreuen, en l’hora present, aquesta branca de les lletres catalanes. És subtil de ment, de vista i de ploma com cap altre. Gran coneixedor de la psicologia camperola, sap revelar-la amb justesa admirable i amb una finíssima i saborosa ironia que mai cau (almenys en els trossos que li he llegit) en efectismes i desentonaments. Escriptor veritable, dotat d’instint agut i dreturer, i estudiós de la llengua en sa mateixa font i en sos mellors models, té la paraula abundosament fluent, viva i pròpia, la forma castissa i harmoniosa com copsada directament del poble, però embellida, purgada, magnificada per la màgia de l’art».

Josep Pla, en el retrat de passaport, del 1960, dedicat a Josep Maria de Sagarra i la seva prosa, afirma (cito literalment): «Girbal Jaume és avui un escriptor oblidat. Ho és, al meu entendre, injustament. És una fita de la nostra literatura. Al meu entendre, és una fita discutible. És igual. S’hauria d’haver reeditat alguna de les seves novel•les rurals —alguna d’aquelles novel•les en què el detallisme naturalista, pessimista i asfixiant és portat fins a les darreres conseqüències. Dintre aquesta obsessió, Girbal Jaume fou un mestre. La seva prosa és com la de Víctor Català però convertida en cromo —un cromo que ho conté tot, en què no falta res, en què la manera és portada amb la punta de l’espasa amb una minuciositat perfecta. És per aquesta raó que Girbal Jaume és important. Ell portà a cap exactament el que nosaltres mai no volguérem fer».

Per això hem d’estar agraïts a l’Enric Casasses per la feina tan ben feta que ha dut a terme, de posar a l’abast dels lectors actuals uns textos que requerien uns ajustaments adients tant des del punt de vista ortotipogràfic com del literari o simplement lingüístic, sense ultrapassar-se mai ni pel costat de la normativa ni per les ganes de quedar bé amb “els lectors actuals”. Segons confessa l’editor o curador de L’estrella amb cua al final de la seva Presentació, la feina que es va prendre va ser la d’intentar normalitzar 1′ortografia sense normativitzar 1′idioma. Això, però, poc impedeix que, al final, l’Enric Casasses reconegui que encara no ha arribat a comprendre1′estructura exacta del renec que sempre diu el Valentí, que és 1′home de la Merdera, o sia el Merder: vatua nada deuxes! El lector, jo, tampoc! Però no m’importa.

Les llengües no evolucionen pas amb el pas del temps: el que evoluciona és l’ús que se’n fa, tant se val que sigui a nivell literari —si em permeteu aquest gir tan impropi—, conversacional, formal, escrit o oral. La novel•la d’Eduard Girbal Jaume m’ha fet pensar en una magnífica obra narrativa en castellà, d’ambient rural, que porta per títol La Gaznápira, d’Andrés Berlanga (Noguer, 1984). Una obra que, segons s’ha dit, respon a la convicció que un poble és sobretot la seva parla. A aquesta premissa sembla respondre també la novel•la de Xavier Suescun, El Llop de Montamara (Edicions Viena, 2011), ambientada a les muntanyes del Pallars, que recomano vivament.

Arribats en aquest punt gairebé místic en què només ens resta una “mena de vivir sin vivir en mí”, o “un no sé qué que queda balbuciendo”, el lector, o la lectora, està més que convençut que acaba de llegir una gran obra literària. Una obra que s’escapa de tots aquells convencionalismes que tant els agrada de constatar als crítics que s’hi acosten amb prejudicis. Prejudicis crítics, acadèmics. Però prejudicis.

Deixem-nos, doncs, de prejudicis i acostem-nos a aquesta novel•la, i la resta del cicle narratiu L’agre de la terra. Ja veureu com no ens en penedim!

ALFRED SARGATAL