Llegeix B@rcelona

Reprenem l’itinerari des de l’actual Via Laietana i ens aturem a la Plaça de l’Àngel:

Pàg. 290:

“Va fixar-lo per al dimarts, dia 28, durant la revetlla de Sant Pere. L’Ajuntament havia organitzat un acte popular a la plaça de l’Àngel per celebrar l’èxit de la primera fase de la Reforma. Pensava prendre’n possessió oficialment amb una celebració popular, amb discursos, una foguera gegant i un concert de la banda municipal. Era la situació ideal per al trasllat: rius de gent amunt i ava1l, xivarri dels grossos.”

Pàg. 303:

“En Rafel Escorrigüela va veure venir la modisteta a pas lleuger. La seva figureta acostant-se donava frescor a la calor de la plaça de l’Àngel, ofegada per la pols de la Reforma. Semblava una noia de quinze anys.”

View La Felicitat - Setzena Parada in a larger map

• Llegir més »

En paraules de Joan Amades:

“En aquest mateix indret començava un carrer que després de fer catorze angles o voltes, anava a sortir al de l’Argenteria on encara se’n conserva un tros. Era el carrer més típic i més interessant de Barcelona, considerat sota un punt de vista pictòric. S’anomenava carrer de Baseia.

Sobre el significat d’aquest nom s’han fet moltes disquisicions. Hom ha dit si era el nom d’una família noble antiga que tenia una fortalesa o castell vers aquest indret destinat a defensar la ciutat contra enemics vinguts per mar. S’ha opinat també si el mot ve de bassa, sot o embassament d’aigua, puix que durant un temps aquest paratge era abundant en basses d’aigua on treballaven els blanquers i adobadors de pells. Hi ha qui creu que el terme baseia és una degeneració de bassetja, o sigui, de fona o mandró gros emprat per tirar pedres, la més primitiva arma de llançament.

AMADES, Joan. Història i llegendes de Barcelona. Pàg. 415

Ver mapa más grande

Aquest és l'únic tros del carrer Basea que s'ha conservat

• Llegir més »

Pàg. 94:

“Un home baixava xiulant pel carrer Basea, un obrer barceloní, tot sol, quina tristor, tan lluny de les coses de la vida. l el carrer Basea en aquell tram ja no existia i la Nonnita va mirar cap a la dreta perquè hi havia la seva palmereta, miraculosament intacta, encara, miraculosament sola enmig del solar.”

• Llegir més »

El 4 de maig de 1735 es posa la primera pedra de la nova església de Santa Marta en un extrem de l’avui desapareguda riera de Sant Joan. L’edificació, que va a costa de l’Ajuntament, ocupa i tanca el carrer de les Cabres i ocupa terreny pertanyent a la casa dels Sentmenat, que en compensació obtingueren una tribuna on, sense sortir de casa, poden escoltar la missa.

La divuitesca església de Santa Marta segueix pertanyent a l’hospital de peregrins Santa Marta, que es reconstrueix vora seu, fent cantonada al carrer de Na Avellana.

L’església barroca de Santa Marta és d’una sola nau i de dimensions discretes, que l’estretor del carrer de la Riera de Sant Joan aconsegueixi magnificar. Els comentaristes del segle XIX, la consideren elegant i discreta. Tot i haver-se consagrat amb la doble advocació de sant Pere i Santa Marta, patrona i advocada de les criades, el fet és que mana ella.

Abans d’enderrocar l’església de Santa Marta, l’Ajuntament ja té decidit que cal salvar la seva portada i remuntar-la amb en un altre indret, ja que és una peça notable del barroc.

La façana es desmunta acuradament, es numeren les seves pedres per assegurar la correcta reconstrucció i se les queda el nou hospital de Sant Pau, que ha esgotat la deixa de Pau Gil i s’ha fusionat amb l’antic hospital de la Santa Creu, que s’ofega en la seva ubicació medieval. Així les pedres de la façana viatgen el 1911 cap al nou hospital en construcció, una ubicació que fins a 1897 és dintre del terme de Sant Martí de Provençals.

La parcel·la on es troben els fonaments de l’ església, dins del pla de la Via Laietana, l’adquireix la Immobiliària catalana de Cambó i no s’edifica.

El terreny, revaloritzat amb una notable plusvàlua, el compra als anys cinquanta, per bastir la seva seu social, la companyia d’assegurances Hispania-Zurich, ara només Zurich. És el darrer solar de Via Laietana que s’edifica. El 1956, en fer l’excavació per als soterranis del nou edifici es topa amb els fonaments de l’església de Santa Marta, a més d’unes restes de construcció romana i un mosaic fragmentat.

Font: Peñarroja, Jordi. Edificis viatgers de Barcelona. Barcelona : Llibres Index, 2007

A més cal destacar una referència que fa a aquesta església Andreu Martín al llibre La monja que va perdre el cap:

“Em vaig trobar a la vorera, plantat davant un edifici gòtic en que mai m’havia fixat, encaixonat com estava entre dos edificis tan aclaparadors com anodins. Una gran editorial i una mútua mèdica. Vaig suposar (i vaig suposar bé) que era un d’aquells edificis de Ciutat Vella que, a finals del segle XIX, quan van enderrocar les muralles de la ciutat, o a principis del XX, quan van construir la Via Laietana, van ser traslladats, pedra per pedra, cap al nounat Eixample barceloní. És per això que s’hi pot trobar arquitectura gòtica autèntica barrejada amb el modernisme.”

• Llegir més »

Aturem el nostre recorregut, per uns moments, davant d’una església que va desaparèixer amb el projecte de creació de la Via Laietana:

Pàg. 222:

“El pare de la Cleta cada diumenge se’n va a can Llibre i compra un tortell de dues pessetes. Fa que li emboliquin ben embolicat, amb cartronets de carcassa i llacets vermells. I de tornada al barri, fa participacions de deu cèntims i el sorteja. És digne de veure, cada diumenge, a la sortida de missa de dotze a Santa Marta, tothom cap a la plaça de l’Oli a fer el sorteig del tortell. Pobres, esguerrats, obrers…”

Pàg. 302:

“Tenen dotze anys i són orfes i molt pobres. Al barri tothom els coneix pels bessonets cantaires del carrer Malla i canten per afició. Es veu que, ja de molt menuts, anaven a l’església de Santa Marta a fer d’escolanets només perquè el rector els deixés cantar.”

Pàg. 324:

“L’Eustaqui Guillaumet sortia del carreró del Sant Crist, somrient i tranquil, com
sempre. Gairebé van topar l’un amb l’altre. La noia se li va llançar damunt i el va abraçar. No plorava, estava esverada. Van entrar a l’església de Santa Marta, allà al costat. El noi va pensar que la fresca de l’interior li aniria bé. La va fer seure. La Nonnita Serrallac va necessitar cinc minuts de silenci asseguda al banc per recuperar la calma.”

• Llegir més »

El 1935 Josep Maria de Sagarra, que havia nascut i viscut al carrer deIs Mercaders, encara enyorava aquell món: «La reforma consumada -la de la Via Laietana ens va privar per sempre més d’un barri i d’uns palaus que eren una autentica delícia. I a canvi de que? Carrers com la Via . Laietana a tot arreu es troben a centenars. Amb pessetes poden fer tantes Vies Laietanes com vulgueu, però amb tot l’or del món és impossible adquirir un carrer com la nostra desapareguda Riera de Sant Joan.» La Riera de Sant Joan era un dels carrers més bonics de la part de Ciutat Vella que la Reforma va sacrificar. L’únic que n’ha quedat és la façana de l’ església de Santa Marta, conservada en un edifici de I’Hospital de Sant Pau.

Els Barris de Barcelona. Volum. 4. Pàg. 164-165

“Més avall, i en travessar els terrenys de l’Eixample actual, rebé el nom de torrent de Jonqueres, que va mantenir fins arribar a una placeta que hi havia, si fa no fa, davant d’on avui s’aixeca l’edifici de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, nom que conserva fins fa quatre dies, en formar-se el carrer de Bilbao, precursor de la via actual i com un començament de la Reforma. Més avall va prendre el nom de riera de Sant Joan, per raó d’haver-hi establert a la seva vora el convent deIs Cavallers de Sant Joan de Malta, i quan arribava enllà d’on avui hi ha la plaça de I’Àngel s’anomenava la Baseia, i se suposa que era perquè les aigües devien formar embassaments. En el segle XIV hom va urbanitzar aquesta riera i féu passar les aigües per una claveguera que la desvia cap als carrers de l’Oli i de Montcada”

AMADES, Joan. Història i llegendes de Barcelona. Pàg. 384

• Llegir més »

Continuem el nostre recorregut i ens aturem en un altre dels escenaris urbans desaparescuts:

Pàg. 28:

“Va travessar la plaça de l’Àngel i va enfilar pel carrer de la Tapineria, tot adormit però encara ple dels ressons de l’activitat diària. Durant el dia era un formiguer de vida i de botiguetes. En poc temps no en quedaria res. El carrer s’eixamplava una mica quan arribava a una botiga de làpides. Va observar-ne l’aparador: els bessonets orfes de can Tarrida no hi eren. Últimament se’ls trobava esperant-la repenjats indolentment, difunts i formals. Durant anys n’havia esborrat el record i fins i tot la cara. Casa seva era al costat mateix, a la Riera de Sant Joan. Vivia a l’últim pis i li agradava l’escala perquè tenia un pou en ple pati.

Dalt de tot hi havia una politja i durant anys, la gent s’havia fet pouar aigua pel forat de l’escala. La casa tenia data aproximada d’enderroc: entre sis i deu mesos. Potser abans i tot perquè les obres de l’anomenada Reforma anaven molt més ràpid del que s’havia previst.”

Pàg. 272:

“Van fer un recorregut una mica absurd, ja que per anar a la Riera de Sant Joan van fer tot el passeig de Colom i després tot el tros amunt de l’esplanada de la Reforma, fosca i perillosa. I si s’havien adonat que els estava seguint? De sobte va agafar-li por i es va aturar. Però no semblava pas això, perquè aquella parella no prenia cap precaució.”

• Llegir més »

La primera dècada del segle XX encara reservava un altre esdeveniment a la Barcelona vella. El 10 de març de 1908 Alfons XIII havia presidit l’ enderrocament del primer edifici que havia de donar lloc a un ample carrer, que encara no se sabia com es diria. Era previst que s’anomenés Bilbao, però finalment es va posar el nom de Via Laietana. En aquells moments, però, el pla urbanístic era conegut simplement com la Reforma.

Fins a 82 carrers van desaparèixer del tot o parcialment amb les obres, que es van prolongar fins el 1913, i un total de 2.199 habitatges van ser enderrocats sense que els seus estadants en rebessin cap mena de compensació. El cost social de la Reforma, doncs, va ser considerable.

Algun edifici va ser traslladat per poder-lo salvar, com el Col·legi de l’Art Major de la Seda -no oblidem que els seders eren els fabricants més conspicus de Sant Pere-, i se’n van aixecar d’altres al nou carrer, com la Caixa d’Estalvis, construïda per Enric Sagnier (1917), o la casa Cambó, d’Adolf Florensa (1925).

Va ser aleshores que Joan Miró va pintar un famós quadre anomenat La Reforma i que alguns aristòcrates i burgesos van emigrar cap a I’Eixample, com els Sentmenat, els Viver, els Milà i Camps i els Sagarra.

• Llegir més »

Pàg. 40:

“A la llum del dia, tot es veia diferent. No pas millor, diferent. Hi havia restes d’edificis tallats en vertical, com amb un ganivet. Es veien parets totes soles, sense portes ni finestres, plenes de cartells de propaganda. O portes sense paret ni casa, amb un rètol pintat a brotxa on hi deia: “Entrada només per a clients”.
Rapidet, rapidet, va obrir-se pas enmig d’un altre munt de barcelonins desvagats que anaven a “veure la Reforma” i va desembocar al passeig de Colom. Salvada.”

• Llegir més »

La única via urbana de les previstes a la Reforma que s’ha realitzat completament és la Gran Via A o Via Laietana.

El seu nom va ser una idea de Francesc Carreras Candi, historiador i polític de la Lliga, per recordar els laietans.

Un cop signat un contracte financer entre l’Ajuntament i el Banc Hispano-Colonial, el 24 d’octubre de 1907, va començar les obres amb un acte solemne que va presidir Alfons XIII i Antonio Maura, president del consell de ministres. El 10 de març del 1908, el rei va donar el primer cop de pic a la casa número 77 del carrer Ample. Després d’aquesta van caure moltes més, durant els 7 anys que va durar l’obra d’obertura del carrer a través dels estrets carrerons que fins aleshores havien ocupat l’espai.

Els enderrocaments van fer desaparèixer cases i carrers medievals, alguns ja existents els segles Xll i Xlll. Des d’un punt de vista monumental, els danys van ser pocs, però si es considera el valor d’un conjunt urbanístic el dany va ser irreparable. Moltes mostres d’arquitectura menor d’època gòtica, carrerons amb voltes i palauets de segona categoria van ser esborrats del mapa.

Pel que fa als habitatges, un article publicat a la revista “La construcción”, el maig de 1917 assegura que amb l’obertura de la Via Laietana van desaparèixer 2199 habitatges, sense que s’oferís cap alternativa als llogaters. Prop de 10.000 persones van haver-se de buscar una altra casa. Per tant, el cost social de la reforma va ser elevat.

Tal com preveia el projecte d’Angel Baixeras, no es van tirar a terra només les cases justes que ocupava el carrer, sinó també les de vint metres a cada costat per tal de crear solars on aixecar edificis pantalla que tapessin la ferida.

El juliol de 1910 l’Ajuntament va vendre a l’Estat el solar per construir-hi el nou edifici de Correus, que no va entrar en servei fins 1929 i altres van ser trets a subhasta i adquirits per empreses que tenien bones relacions municipals com el Banc Hispano-Colonial, la Companyia Transmediterrànea i la Caixa de Pensions.

Font: Barcelona, la construcció d’una ciutat. Jaume Fabre, Josep Mª Huertas. Plaza & Janés 1989

• Llegir més »

Ens aturem en un dels principals eixos de la ciutat:

Pàg. 191:

“Era un mapa de Barcelona. S’hi podia veure en vermella línia recta perfecta de la futura Via Laietana, l’actual Gran Via A: del passeig de Colom fins a la plaça d’Urquinaona, per damunt de l’entramat de carrerons medievals que havien de desaparèixer.”

View La Felicitat - Quinzena Parada in a larger map

• Llegir més »

Continuem el nostre itinerari i ens aturem al Passeig de Gràcia:

Pàg. 147:

“Allò era Barcelona.
Tot havia anat com una seda, tal com havia previst. Tant, que arribaria just a temps a la seva cita amb aquella modisteta tan simpàtica que havia conegut la nit anterior al Novetats. Havien quedat citats davant d’un cafè de moda del passeig de Gràcia. (…) Va aixecar el braç i va saludar alegrement amb el barret a la mà la noieta que, tota neguitosa, ja l’estava esperant a la cantonada de Casp amb passeig de Gràcia.”

View La Felicitat - Catorzena Parada in a larger map

• Llegir més »

L’any 1897 els germans G. i M. Pompidor, fondistes terrassencs d’ascendència francesa, inauguren la Maison Dorée a la plaça de Catalunya núm. 22, i ben aviat el convertiren en l’establiment de més classe i qualitat de la ciutat. Alfons XIII hi anava sempre, i era el punt de trobada de la millor societat.

Fou el primer local que instal·là una porta giratòria i es comentava que l’energia generada pels clients en entrar i sortir l’ aprofitaven per a fer anar la màquina que molia el cafè, situada al soterrani. També introduí el te, anunciat amb el rètol “Five o’clock tea a las 7 de la tarde”. Acollí nombroses tertúlies d’ allò més diverses i integrades per gent de molt pes. El pintor Ramon Casas s’ hi enlluernà amb la bitlletaire Júlia, que convertí en la seva model i, després en esposa.

Tancà el 1918, però la seva fama motivà que s’emprés el mateix nom per a un altre establiment obert al número 7 de la mateixa plaça, que no assolí, però, la mateixa categoria.

Font: Enciclopèdia de Barcelona vol 3. Directors: Ramon Alberch i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales. Enciclopedia catalana 2006

• Llegir més »

Pàg. 250-251:

“Van fer-se dur a la plaça de Catalunya. El sol ja escalfava de valent i esclatava a les voreres, als vidres de les botigues i dels cafès, a les plaques de coure de les porteries que donaven raó de doctors, enginyers, advocats i notaris barcelonins. Van entrar a la Maison Dorée, buida i tranquil·la perquè els buròcrates dels voltants encara no havien baixat a esmorzar. Van instal·lar-se en un sofanet encoixinat que abastava una de les parets del cafè restaurant. La panoràmica de Canaletes era excel·lent.”

View La Felicitat - Tretzena Parada in a larger map

• Llegir més »

Ens aturem a Plaça Catalunya i continuem fins el carrer Vergara:

Pàg. 145:

“Va baixar corrents les escales i va sortir a la Rambla. Tot i ser diumenge, el fet de venir de 1’oficina va fer que se sentís com
quan, de petit, feia campana a l’escola: excitat i lliure. Era un impressionant matí assolellat de finals d’hivern. Va respirar fondo i es va submergir en tota aquella glopada de vida barcelonina com aquell qui es capbussa a l’aigua segur de trobar-hi el que busca. Gairebé sense adonar-se’n va arribar a Canaletes. I de seguida al carrer Bergara, a la pensió.”

View La Felicitat - Dotzena Parada in a larger map

• Llegir més »

Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife 1845-Barcelona 1924) va ser un escriptor en llengua catalana.

Després de la mort del seu pare es va traslladar a viure amb el seu oncle a Catalunya des dels 7 anys d’edat i vivia entre Barcelona i El Vendrell.

A Barcelona, ben aviat aprengué català i s’hi identificà amb el moviment catalanista. Va unir-se al grup La Jove Catalunya i la revista La Gramalla. El 1871 fundà la revista La Renaixença de la qual va ser director durant 3 anys. El seu primer premi consistí en un accèssit als Jocs Florals de Barcelona pel poema Indibil i Mandoni. El 1876 va obtenir la Flor Natural, amb Cleopatra, i l’any següent es va convertir en mestre en Gai Saber en aconseguir la Flor Natural, la Viola d’or i argent i l’Englantina d’or per L’any mil, Romiatge i El darrer plany d’en Claris.

Les composicions poètiques de Guimerà foren recollides a Poesies(1887), Glorioses(1913), Segon llibre de poesies(1920) i Poesies (1924). El 1882 s’adherí al Centre Català i al grup polític de Valentí Almirall. El 1889 és escollit president de la Lliga de Catalunya. El 1892 és ponent de les Bases de Manresa per a la constitució nacional catalana. Fou un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid. El 1895 fou elegit president del Ateneu Barcelonés i pronuncià per primera vegada el discurs inaugural en català.

En 1904, l’Acadèmia sueca va preveure concedir-li el Nobel, però les pressions del Govern espanyol, que considerava poc convenient premiar un autor català i es va premiar José de Echegaray, que a banda de la seva pròpia obra , havia traduït al castellà obres de Guimerà.

Els seus discursos polítics foren publicats l’any 1906 amb el títol de Cants a la pàtria. El 23 de maig de 1909 la ciutat de Barcelona va retre al poeta un gran homenatge. El 1916 li fou atorgada la Creu d’ Honor per part del Govern francès.

Font: Viquipèdia

Altres recursos:

- Vídeo sobre la biografia d’Àngel Guimerà a Edu3.cat
- Notícia a la Vanguardia sobre la mort de l’escriptor

• Llegir més »

En aquesta nova etapa ens dirigim a la Plaça Catalunya:

Pàg. 65:

“I així va començar la rutina d’aquells primers dies, treballant de sol a sol. A la fi de cada jornada passejava Rambla amunt. Però no s’atrevia a travessar l’esplanada de la plaça de Catalunya. Com una frontera. Li havien dit a Vila-rodona que Barcelona era molt gran, i ben bé que s’ho creia. Però la veritat és que no tenia cap pressa per comprovar-ho. De manera que tornava a baixar per la Rambla i com que estava bastant cansat, feia cap al Gambrinus a menjar l’escudella i la carn d’olla. I en acabat, a dormir a l’alberg.”

Pàg. 231:

“Una massa imponent de gent es concentrava a la plaça Catalunya en ocasió de l’homenatge popular a Àngel Guimerà. Feia un mes i mig de l’última bomba i la gent passejava contenta”

Plaça Catalunya al 1902

View La Felicitat - Onzena Parada in a larger map

• Llegir més »

El Pla de la Boqueria és l’espai delimitat pels carrers de la Boqueria, de l’Hospital i Sant Pau, anomenat també cap de Creus o plaça de l’Ós.

Aquesta zona ja és denominada bocateria en un document de 1217, perquè era el punt de venda de la carn de boc. En tancar-se el recinte emmurallat a la banda de la Rambla a la segona meitat del segle XIII es construí la porta de la Boqueria i aquest espai es consolida com a zona de mercat, funció que es mantingué fins el segle XVIII. Fou el lloc de pes de la palla, mercat de venda dec arni de fruita i verdura; aquí es reunien a primera hora del matí els treballadors, emblanquinadors, paletes, mossos de corda o camàlic, per ser contractats pels capatassos.

El projecte d’alineació i formació d’un passeig saló a la Rambla, dut a terme parcialment, comportà l’enderroc de la porta de la Boqueria el 1777 i la modificació progressiva de l’ús i l’activitat del pla.

La voluntat de convertir la Rambla en passeig força el trasllat de les taules amb tendals el 1802. Després de successius trasllats, s’instal·laven definitivament al mercat de Sant Josep, construït sobre el desaparegut convent dels carmelitans descalços.

El Pla de la Boqueria continuà essent un enclavament fortament caracteritzat i amb un paisatge definit per la font, inaugurada el 1830, la Casa Bruno Quadras - reformada per Josep Vilaseca i Casanovas el 1883-i el paviment ceràmic de Joan Miró, realitzat el 1976

Fonts: Enciclopèdia de Barcelona vol 3.Directors: Ramon Alberch i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales. Enciclopedia catalana 2006.
El Raval un espai al marge. Ferran Aisa, Mei Vidal. Editorial Base, 2006.

• Llegir més »

Seguidament ens aturem al Pla de la Boqueria

Pàg. 231:

“Diumenge al migdia al Pla de la Boqueria. El mes de maig s’acabava i s’insinuava l’estiu. A la Rambla encara lluïen els domassos de celebració de la pujada als altars del beat Josep Oriol, el primer sant barceloní en molt de temps.”

Ver La Felicitat - Desena Parada en un mapa más grande

• Llegir més »

Tornem cap a la Rambla i ens dirigim al Liceu:

Pàg. 36:

“A més, aquell vespre li tocava anar al Liceu. Hi acudiria amb la seva mare. Feia uns quants anys que s’havia afeccionat al Liceu. Li anava com l’anell al dit per fer i desfer negocis i culminar afers amorosos. En aquest sentit, la llotja era una mena de En aquest sentit, la llotja era una mena de fortalesa inexpugnable al servei dels interessos de la família Gambús. Hi feien Tannhauser i havia llegit al diari que, en homenatge al desig dels wagnerians barcelonins, el tenor Viñas interpretaria en català algun fragment de la seva intervenció. La qüestió li era del tot indiferent, però sabia que, a la vídua Roca, no. Aprofitaria per passar-li una nota amb una cita. Tenien muntat un pis per a les seves cites. Però si no els vagava de quedar-hi, perquè no els veiessin junts, sovint es trobaven en un dels salonets reservats del Grand Restaurant de France, de la plaça Reial. La vídua Roca no li fallava mai. Era pràctica, divertida i agraïda. Acostumada al tracte del seu difunt marit, borsista, home de negocis i diputat provincial, es delia per la manca d’escrúpols que s’endevinava en Deogràcies-Miquel Gambús. I també per les estovalles de fil, la vaixella de Llemotges i la coberteria de plata del Grand Restaurant de France.”

Ver La Felicitat - Novena Parada en un mapa más grande

• Llegir més »

El Palau Güell es un edifici residencial situat al número 5 del carrer Nou de la Rambla, obra del arquitecte Antoni Gaudí per encàrrec d’Eusebi Güell i Bacigalupi. Es construí entre el 1885 i 1891, encara que a la part alta del edifici hi ha inscrita la data de 1888, l’any de l’Exposició Universal de Barcelona, durant la qual fou escenari d’una intensa vida social. Era la primera obra plenament urbana de Gaudí i la que, en certa manera, confirmava la relació entre l’arquitecte i el seu mecenes.

Situat al cor de la Barcelona vella representà una absoluta novetat quant a la tipologia de palauet urbà i introduí alguns dels elements més característics del vocabulari arquitectònic gaudinià. Així doncs, destaquen els arcs parabòlics de l’entrada i molt especialment la gran cúpula cònica que domina tota la planta noble. Les xemeneies són l’element que personalitza el terrat, mentre que el soterrani, al qual s’accedeix per una rampa helicoïdal, es caracteritza per la potència de la construcció amb obra vista. Destaca igualment la importància que des concedeix a la façana posterior. En la decoració de l’interior hi intervingueren l’arquitecte Camil Oliveras, els pintor Aleix Clapés i Alexandre de Riquer, el moblista Francesc Vidal i l’escultor Rossend Nobas. El mateix Gaudí dissenyà per als Güell alguns mobles d’una estètica propera al art nouveau.

L’any 1945 fou cedit a la Diputació de Barcelona, que tot seguit hi instal·là l’Institut del Teatre, el qual hi romangué fins que, completada la restauració a la dècada de 1990, el Palau Güell s’obrí al públic. El 1984 fou inclòs a la llista de Patrimoni mundial de la UNESCO.

Font: Enciclopèdia de Barcelona vol 3. Directors: Ramon Alberch i Fugueras i Jesús Giralt i Radigales. Enciclopèdia catalana 2006

• Llegir més »

Arribem al Palau Güell:

Pàg. 239:

“Corria una mica d’aire fresc. Caminant d’esma va anar a parar davant mateix del gran palau de don Eusebi Güell, al carrer Nou, a tocar de la Rambla. La lluna havia tornat i l’il·luminava de ple. Va obrir els braços i va començar a recitar, cridant amb veu trencada, com un boig:
-Don Eusebi! Don Eusebi! Aquí!
I encara més fort:
-Eusebi Güell i Bacigalupi! Industrial i mecenes! Fill de Joan Güell i Ferret! Estudià mecànica, economia política, dret i ciències aplicades!”

View La Felicitat - Vuitena Parada in a larger map

• Llegir més »

I la nostra ruta continua des de la Rambla fins el carrer Nou

Pàg. 256:

“I ràpid, cap a la Rambla. Amb prou eines hi havia vianants, i el ressò de les passes dels pocs que caminaven a aquelles hores arribava força abans que ells mateixos. I un cop a la Rambla, enfilar el carrer Nou.”

Pàg. 111:

“Es va aixecar d’una revolada, es va abrigar i va sortir al carrer. El sol brillava i convidava a caminar.. Va trigar un quart d’hora a arribar a la Rambla i cinc minuts més a plantar-se davant la porta principal de la casa de la família Gambús.”

View La Felicitat - Setena parada in a larger map

• Llegir més »

Un primer intent d’aixecar un monument a Colom ja s’havia plantejat a mitjans del segle XIX quan es va fer la columna de la plaça Duc de Medinaceli, que finalment es dedicà a Galceran Marquet i no a Colom, com alguns proposaven.

Un segon intent sorgí l’any 1874. El 18 de desembre, l’Ajuntament va acordar aixecar a la Porta de la Pau un monument a Colom que tingués 25 metres d’alçada i va convocar un concurs de projectes, que no es va arribar a fallar i el projecte va quedar mort fins el 1881 degut a l’impuls d’Antoni Fages i Ferrer, personatge popular obsessionat amb el descobriment d’Amèrica, que cada 12 d’octubre es vestia d’etiqueta i sortia al carrer a commemorar ell sol l’arribada de Colom al nou continent. Fages va convèncer a Carles Pizzorini, que va elevar la proposta a l’alcalde Rius i Taulet i així el 10 de maig de 1881 es va crear una nova comissió promotora. El primer concurs va quedar desert però el segon el va guanyar l’arquitecte Gaietà Buigas i Monravà.

El 26 de setembre de 1881 es posava la primera pedra i tot seguit es va obrir una recapta popular. A més, l’Ajuntament va col·laborar econòmicament i el govern va cedir 30 tones de bronze procedent de material de guerra inservible.

De les nou estàtues, quatre són figures al·legòriques i representen Catalunya, Aragó, Lleó i Castella. Són respectivament obra de Pere Carbonell, Josep Goma, Rafael Atché i Josep Carcassó i queden situades davant dels quatre contraforts. Entre els contraforts hi ha quatre estàtues de persones que ajudaren a Colom en el seu viatge: Luis de Santángel, que finança l’expedició, obra de Josep Goma; Fra Bernat Boïl, monjo de Montserrat, obra de Manuel Fuxà; Jaume Ferrer de Blanes, astrònom, obra de Francesc Pagès, i Pere de Margarit, capità de navili, obra d’Eduard B. Alentorn. L’estàtua de Colom amb el dit estès situat sobre la bola del món, al cim de la columna, és obra de Rafael Atché. Excepte aquesta, que és de bronze, les altres són de pedra. Els relleus actuals són còpies dels originals, que eren obra d’Antoni Vilanova i Josep Llimona, que van fer-ne quatre cadascun. Els lleons són d’Agapit Vallmitjana Abarca.

La construcció del monument, de la fosa de les escultures de bronze i de la columna van constituir un autèntic esdeveniment a Barcelona a causa de les seves monumentals proporcions. Va caldre fer uns fonaments de cinc metres de profunditat, i la construcció del basament de la columna, tant a la part subterrània com la que queda a la vista, fou un treball d’artesania dels paletes i picapedrers Manuel Planells i Narcís Cortina. La direcció del muntatge del monument va estar a càrrec de Joan Torres, propietari de l’empresa Herrerías y Construcciones.

L’alçada de l’estàtua de Colom és de 7.20 metres i la de tot el monument, de 58 metres.
La inauguració es va fer l’1 de juny de 1888.

Font: Monuments de Barcelona. Jaume Fabre, Josep Maria Huertas, Pere Bohigas. L’avenç DL 1984
Imatge: Col·lecció A. D. White Architectural Photographs de la Cornell University Library

• Llegir més »

Continuem el nostre itinerari i arribem al final de la Rambla:

Pàg. 58:

“Estava exultant: més carros, més gent, cotxes, tramvies, un passeig farcit de palmeres i a l’esquerra, al fons, l’estàtua altíssima d’aquell Colom amb el braç estirat assenyalant el mar. Li va agradar i cap allà se’n va anar. Li semblava mentida. “Eustaqui”, es deia, “has anat de Tarragona a Barcelona passant per Cadis, però ha valgut la pena.” Va comprar una paperina de tramussos a una castanyera vella amb mocador al cap i davantal amb puntetes. Va dir-li que allò era la Rambla.”

View La Felicitat - Sisena parada in a larger map

• Llegir més »

Alejandro Lerroux neix el 1864 a La Rambla (Córdoba) i aviat comença el seu activisme polític amb una dura campanya contra la Guerra de Cuba des del Partido Progresista de Ruiz Zorrilla. El 1901 obté un escó de diputat a Catalunya, que seria la seva base d’operacions ja que obtindria un electorat fidel entre 1903 i 1905 en les candidatures de la Unión Republicana que havia format amb Nicolás Salmerón, ex-president de la Primera República.

La política que desenvolupa en aquesta època destaca per un concepte modern de la propaganda, ja que funda varis diaris com El Intransigente, El Progreso i El Radical i dirigeix altres com El País, des dels quals ataca sense pietat als catalanistes, a l’Església i a la Monarquia. El 1907 es condemnat per un dels seus articles i acaba exiliant-se a Argentina. A la seva tornada funda el Partit Radical en 1908 i basa el seu discurs en l’atac al nacionalisme moderat que propugna Cambó de la Lliga Catalana. Com a conseqüència d’aquest enfrontament que sobrepassaria la dialèctica en algunes ocasions els catalanistes li anomenen “el emperador del Paralelo”, en al·lusió a la zona de prostitució i delinqüència de Barcelona.

La seva participació en l’agitació contra el Govern durant la Setmana Tràgica de 1909 l’obliga a tornar a exiliar-se de nou per evitar la repressió que es veia venir.
Quan torna a Espanya en 1910 és escollit per la Conjunción Republicano Socialista, però a partir d’aquest moment el seu desenvolupament polític gira cap el conservadorisme. Lerroux estava implicat en varis escàndols de corrupció i s’aparta del electorat català traslladant-se a Còrdova el 1912.

Durant la dictadura de Primo de Rivera signà el Pacte de Sant Sebastià de 1930 contra la Monarquia. En proclamar-se la República, Lerroux és nomenat ministre de Estat en el Govern provisional d’Alcalá Zamora.

Després d’atacar durament al executiu d’Azaña al Parlament, es l’encarregat de formar un govern de concentració que substitueixi al polític republicà el 1933, però el seu equip no obté la confiança del Parlament i el President de la República encarrega al radical Diego Martínez Barrio, la formació d’un gabinet amb la missió de dissoldre les Corts.

A les eleccions de finals de 1933 el Partit Radical és la segona força més votada per darrera de la CEDA. Durant el bienni dretà de 1933-1935 obté la Presidència del Consell de Ministres en sis ocasions i també els Ministeris de la Guerra i de l’Estat, tot i que els seu primer govern cedeix petites parcel·les de poder a la dreta.

El 1934 Lerroux pacta amb la CEDA de Gil Roblés, a la qual inclou en el seu gabinet. La repressió de la Revolució d’Astúries de 1934 i la concessió de l’indult al general José Sanjurjo -condemnat a cadena perpetua per un intent de cop d’estat en 1932- marquen la seva presidència. De fet, l’indult a Sanjurjo provoca una crisi en el Govern, que abans havia acceptat la amnistia de Pérez Farràs, cabdill de la Revolució d’Astúries. Cau en desgràcia per: el suborn de l’estraperlo, el frau de joc en el qual es troba implicat el seu fill adoptiu i l’escàndol Tayà, un cas de malversació de fons públics.

Aquest darrer assumpte va provocar la seva dimissió i el Partit Radical sense la figura del seu líder principal, entra en declivi. Un dia abans de la sublimació militar del 1936 s’exilia en Portugal on es declara partidari dels militars rebels.
A Portugal escriu els seus records polítics, els quals es publiquen als volums “La pequeña historia” i “Mis memorias”. En 1947 torna a Madrid i mor en 1949 reconciliat amb l’església i la burgesia.

Font: La Guerra Civil Española mes a mes. Vol 1. Así llegó España a la Guerra Civil. Editor: Juan Carlos Laviana. Unidad Editorial SA

Fotografia: Enciclopèdia Catalana

• Llegir més »

Pàg. 217:

“El Cafè Concert Sevilla funcionava des del 15 d’agost de 1908. Van aprofitar l’espai d’una vella taverna i van fer-hi una façana nova d’obra, blanca, andalusa, amb finestres morisques i teuladetes de pati sevillà. Estava situat al mateix Paral·lel, al costat del teatre Gayarre, a la confluència de l’avinguda amb el carrer Nou. A mitja tarda, aquell dia de principis de maig hi havia força animació. Feia uns quants dies de les eleccions municipals i els partidaris del Partit Radical encara hi anaven a celebrar la seva gran victòria.”

Pàg. 224:

“La Nonnita es va quedar de pedra. I aquella familiaritat? En aquella zona del Paral·lel, cada cafè tenia un tipus concret de clientela majoritària. Al Cafè Español, allà al costat mateix, hi havia des de soldats de la caserna de les Drassanes fins a funcionaris, passant per artistes de circ i varietats. També tenia la seva gent el Cafè de la Tranquil·litat, al costat del Soriano: classe obrera, radicals, anarquistes i sindicalistes. El Sevilla era un local molt popular. La majoria de les consumicions, amb dret a espectacle, no valien més d’un ral. Era famós per les colles d’homes solters que hi acudien a buscar dones. ”

Ver La Felicitat - Cinquena parada en un mapa más grande

• Llegir més »

Pàg. 221:

“En Ricardo Soriano no se n’anava i, a ella, els nervis se la menjaven de viu en viu. No li semblava una mala persona. Potser haurien pogut arribar a ser amants. Potser era el que ell volia i no gosava plantejar-l’hi. Potser per això l’havia ajudada tant. En fi, massa interrogants. Els germans Soriano feien una vida molt
tranquil·la, vivien sols amb el seu ancià pare al carrer Vilà i Vilà, no se sabia si eren solters o vidus, no semblaven pas homosexuals…”

Ver La Felicitat - Quarta parada en un mapa más grande

• Llegir més »

El Pabellón Soriano va ser edificat pels germans Manuel i Ricardo Soriano Sánchez el 1900 en terrenys arrendats a Jacinto Baxeras i va ser un barracó amb múltiples usos, entre ells subhastes i espectacles circenses.
Els germans Soriano havien nascut a Béjar (Salamanca) i des de Castelló van arribar a Barcelona.

Aviat es van adonar que podien fer negocis en un Paral·lel incipient, popular i polsós en el qual encara predominaven els descampats i les tavernes.

El Pavelló era un modestíssim barracó de fusta amb sostre de cartró cuir alquitranat que van destinar a Saló de Subhastes. Els articles més freqüents que es subhastaven eren unitats o partides de pany, rellotges despertadors i paraigües.
Al costat del barracó, els germans Soriano van aixecar un modest teatre amb un ampli vestíbul en el qual gent de la casa cridava les meravelles que es veurien si s’animaven a entrar passant abans per la taquilla. Això va fer molt popular el Pabellón Soriano juntament amb un gran orgue metàl·lic que van instal·lar al vestíbul que tenia motllures de colors molt cridaners i unes figures de tamany natural amb moviments giratoris.

Entre 1900 i 1905 els germans Soriano van enderrocar i tornar a aixecar el seu Pavelló moltes vegades.
El 1905, amb plans del arquitecte Audet Puig, es va aixecar el més o menys definitiu Pabellón Soriano, que, amb algunes modificacions, va arribar fins 1916.
Quan el 1905 els germans Soriano van edificar el seu nou teatre van absorbir en l’ampliació al Palau Trianon, que tot i ser un vulgar cobert era un famossísim music-hall.

La programació del Pabellón Soriano era molt diversa, però el circ va ser allò que més es va fer a la primera dècada del segle. Quan havia competència amb altres teatres o en èpoques de crisis teatrals, els Soriano van recórrer al cinematògraf i alternaven teatre i cinema, tant varietats com obres senceres amb maridatge al cinema.
Els germans Soriano van estar 15 llargs anys essent pioners i principals animadors del Paral·lel fins principis de 1916 en què el teatre Soriano desapareix com a tal i l’ 11 d’octubre és reinaugurat amb el nom de Teatre Victòria.

Font: El Paral·lel nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Manuel Badenas i Rico. Amarantos 1993

• Llegir més »

Pàg. 128:

“Recordava la primera nit al Paral·lel. Se’l va recórrer d’un cap a l’altre per les dues bandes i no s’ho creia. Semblava un altre món. Només tenint en compte la petita àrea on es trobava el Soriano, hi havia més teatres i music-halls que cases de veïns: pujant des del port, per la dreta, el Gayarre, l’Arnau i l’Espanyol. Davant per davant, l’Apolo, el Nou, el Soriano i l’Onofri. A més, al costat de cada teatre, el seu cafè corresponent o la seva sala de
music-hall… ”

Ver La Felicitat - Tercera parada en un mapa más grande

• Llegir més »

Consuelo Portela (Placetas 1880-Madrid 1960) era una cantant espanyola coneguda com la Bella Chelito. Va iniciar la seva carrera al teatre Onofri de Barcelona. Va ser la màxima estrella dels principals salons de varietats del seu temps.

La Bella Chelito va ser la vertadera creadora de “La pulga” que era un espectacle en el qual l’ artista mentre cantava una cançó que feia referència a una puça que la picava i la molestava molt. Per a buscar-la s’anava traient i posant la roba íntima amb gran mestria per alegria del públic. Això va tenir molt èxit i totes les artistes l’imitaven i fins i tot a l’escenari van arribar a pujar sis dones buscant-se la puça al mateix temps.

La Chelito cridava l’atenció per la seva destacada personalitat i l’enginy provocador de les seves cançons. Chelito sabia dir les coses més atrevides amb aire innocent i sabia dir les coses més innocents amb l’aire més atrevit. La seva reaparició a la vellesa més absoluta va fer veure a la gent que en ella hi havia més bellesa que no pas talent, segons Àngel Zúñiga.

Fonts:

• Una historia del cuplé. Àngel Zúñiga. Editorial Barna S.A. 1954.
• El Paral·lel nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Miquel Badenas i Rico. Amarantos 1993.
• www.biografiasyvidas.com

Pàg. 282:

“Van submergir-se en l’ambient del Paral·lel. Els tramvies, sorollosos, amb les seves campanetes insistents i els seus conductors, drets, fent giravoltar amb energia i precisió el volantet del fre, passaven a escassos centímetres de la vorera del Soriano, atapeïda de gent que sortia a celebrar la revetlla. Va travessar el Paral·lel i van desaparèixer per la ronda de Sant Pau: una taca lila sota el feix de claror provocat per l’enllumenat elèctric nou de trinca. Les fogueres a les principals cruïlles escalfaven els carrers i les llengües de foc es cargolaven amunt i gairebé socarrimaven els baixos dels pantalons dels veïns dels principals, abocats als balcons amb les cares lluents.”
(…)
-Fa cinc o sis anys vaig veure en persona la Bella Chelito. Acompanyada per un mulat espaterrant entrava a la sastreria La Universal, aquí mateix, al número 9. Em vaig quedar quiet com un enze, esperant a fora. Van sortir al cap de vint minuts i el mulat duia una camisa nova i llampant de seda de color os. La parella va continuar ronda amunt i els vaig seguir. Dos minuts després em vaig adonar que érem vuit o deu els que seguíem la parella. Ella es girava, reia i s’ agafava al braç del mulat. Van aturar-se a la barreteria La Moda, una mica més endavant, a la ronda Sant Antoni. Els vuit o deu ja érem uns vint-i-cinc. Una petita brigada de badocs estacionats a la voravia. Van sortir i la Bella Chelito estava més maca que mai. El noi havia afegit a la seva indumentària un barret d’ala ampla, preciós.”

Ver La Felicitat - Segona parada en un mapa más grande

• Llegir més »

El convent dels Escolapis de St. Antoni va ser un dels que van ser cremats primer durant la Setmana Tràgica de 1909. La Miquela Gambús insinua la seva participació (o la seva coneixença) dels fets en una de les cites finals del llibre.

Pàg. 389:

“La Miquela Gambús va recordar un parell de dies abans, quan va presentar-se en persona als escolapis de Sant Antoni, en plena matinada. Els va llogar a preu d’or per al seu dinar tota la roba negra i morada que tinguessin, incloent-hi tapissos, catifes i domassos. El religiós que els va obrir la porta, estranyat, no comprenia res. l ella, insistint-hi: “No la necessito ni vint-i-quatre hores. A més, total, pel que els queda..”. “Què vol dir, senyora Gambús?”, va preguntar-li el capellà, adormit i sorprès. l ella: “Res, res, coses meves…” Amb la roba ja carregada en dos carros, va ficar-li els diners del lloguer a la mà i li va deixar anar amb la veu seca i tallant: “Miri, a canvi del favor que m’acaba de fer, li donaré un consell: vagi-se’n de viatge un parell o tres de dies, diuen que va tan i tan bé per a la salut…” I ell: “Vol dir de vacances?” La Miquela Gambús el va repassar de cap a peus i li va dir: “De vacances o del que vulgui, però faci’m cas.” El capellà va guardar els diners a la butxaca, va donar-li les gràcies, va recordar que la família Gambús era una de les seves principals benefactores i va tornar-se’n a dormir.”.

View La Felicitat - Primera parada in a larger map

• Llegir més »

El Paral·lel va ser creat per Ildelfons Cerdà, que el va traçar com una avinguda de 50 metres de latitud al seu pla per l’Eixample de Barcelona, aprovat i imposat pel govern central el 7 de juny de 1859.
Abans de 1859 el Paral·lel no existia i des de la resta de la tercera muralla i fins el Castell de Montjuïc i Sants tot eren terrenys buits i descampats.
Cerdà va traçar la nova via amb rigorositat geomètrica i s’observava la seva perfecta orientació est-oest, com els paral·lels del globus terraqui.
El novembre de 1874, Víctor Balaguer, a proposta de l’Ajuntament que volia donar als carrers del Eixample noms que recordessin gent de valor, noblesa, abnegació i sacrifici va canviar el nom de Paral·lel pel de Marqués del Duero.

El 8 d’ octubre de 1894 l’alcalde Collaso i Gil, amb 3 membres de la Comissió del Eixample, el regidor síndic i l’Enginyer en cap de Viabilitat i Conduccions van reconèixer i van rebre en nom del Ajuntament les obres d’urbanització i enllumenat públic del tram de Paral·lel comprès entre els carrers d’Aldana i la carretera de Creu Coberta.
Aquest és el naixement oficial del Paral·lel. Després de vèncer la resistència d’alguns propietaris per cedir els seus terrenys a la ciutat, la urbanització del carrer va acabar de forma més o menys definitiva a finals de 1895.
El Circo Español Modelo, inaugurat el 1892, va ser el primer local que va néixer en el Paral·lel destinat al món del espectacle.
Entre 1892 i 1900 el Paral·lel es va nodrir dels feriants i artistes del Circo Alegria, que estava a la Plaça Catalunya i va ser enderrocat per decisió municipal.
Al 1900 hi havia 3 teatres: l’Español, el Delicias i el dels Soriano i cafès com l’Español, el Condal i la Puda Seca com a principals i el Cafè Lyonés i La Pajarera Catalana com a incipients music-halls.

En 1901 hi ha 2 nous teatres: L’Olimpya i el Nuevo i en 1903 cal afegir el Teatre Arnau i l’Onofri. El Teatre Apolo s’inaugura el 1904 i el Cómico el 1905. El 1908 desapareix l’Olympia absorbit pel Cafè Español, però el mateix any s’inaugura el Gayarre.
En quant a music-halls i cafès cantants, cal destacar, a banda dels abans citats, el Salon Venus, el Trianon, els cafès dels teatres Apolo, Nuevo, Cómico i Condal i el cafè Sevilla.

.

Així en 600 metres d’avinguda, es va crear una gran concentració del món del espectacle en una zona tan popular i obrera, que el Paral·lel va adquirir enorme popularitat i va ser pels molts anys el centre de la diversió a la ciutat.

Imatges obtingudes de la pàgina web del FEM (Fundació el Molino)

• Llegir més »

Juliol de 1909

Setmana Gloriosa, Setmana Sagnant, Setmana Roja, Setmana de Passió, Revolució de Juliol o Setmana Tràgica —l’apel·latiu que finalment ha fet fortuna—, són algunes de les denominacions que s’han utilitzat per anomenar la rebel·lió popular que va sotragar Barcelona i altres poblacions de Catalunya l’estiu del 1909.

Onze anys després del Desastre de Cuba, Espanya s’havia embarcat en una nova i impopular aventura colonial per a defensar interessos miners a Melilla. La crida als reservistes barcelonins per servir l’exèrcit al Marroc —la majoria treballadors incapaços de pagar els diners necessaris per a quedar-ne exempts—, fou l’espurna de la revolta. Sota la consigna A baix la guerra!, la protesta començà espontàniament als carrers i continuà amb la convocatòria d’una vaga general pel dilluns 26, recolzada per socialistes, anarquistes, radicals i republicans.

Ara bé, en el seu decurs, la mobilització ciutadana, amb les dones al capdavant, desbordà a bastament els marcs organitzatius inicials. El clam antibèl·lic havia esdevingut una revolta armada. I durant una setmana, els barris del Poble Nou, El Clot, Gràcia, Sants, Les Corts, Drassanes, Paral·lel, Poble Sec, Sant Andreu i Horta van viure tiroteigs, assalts i saqueigs, barricades i violents enfrontaments, cos a cos, entre els insurrectes i les forces de seguretat. El Govern va declarar l’estat de guerra, però en moltes ocasions els soldats desobeïren les ordres dels seus superiors i es negaren a disparar contra la població.

Sense direcció política, el moviment insurreccional derivà en una crema generalitzada d’edificis religiosos. En poques hores, indrets emblemàtics pels catòlics —com els Escolapis de Sant Antoni, Sant Pau del Camp, o les Jerònimes— eren devorats per les flames. Dimarts 27 i dimecres 28 de juliol, la fúria anticlerical fou especialment virulenta i s’estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Entre convents, escoles, esglésies i centres parroquials, van ser destruïts més de vuitanta edificis, tot i que les xifres varien en funció de les fonts. Excepte en casos aïllats, no es va atacar físicament als religiosos, però centenars d’imatges i símbols van ser cremats i es profanaren algunes tombes de monges, exposades en públic i passejades pels carrers.

Entre dijous 29 i divendres 30, la insurrecció començà a mostrar símptomes de debilitat. S’apagaren els focs, les barricades construïdes foren paulatinament abandonades i l’arribada de nous destacaments de l’exèrcit va permetre les autoritats imposar el control militar sobre el centre de la ciutat. Les garanties constitucionals no es restablirien fins el 10 de novembre.

Altres recursos i documents d’interés:

- Exposició virtual creada pel CRAI de la Universitat de Barcelona
- Portada del diari La Vanguardia l’1 d’Agost de 1909 (el diari havia deixat de publicar-se des del 26 de juliol, dia en el que s’inicia la vaga convocada per Solidaridad Obrera)

Presentació d’imatges de la Setmana Tràgica:

• Llegir més »

L’obertura d’aquesta gran avinguda, mig segle abans, per Idelfons Cerdà al seu Pla de Reforma de l’Eixample de la ciutat (1859), després per Àngel Baixeres al seu Pla de Reforma del Casc Antic (1879) i per León Jaussély al seu Pla d’Enllaços del centre de Barcelona i els pobles agregats del Pla (1905) va assolir ràpidament un dels objectius pels quals havia estat dissenyada principalment: facilitar el moviment viari a través del casc antic de la ciutat i connectar l’Eixample amb l’activitat mercantil del port.

La Via Laietana aviat es va convertir en el Central Business District, una àrea central de negocis en el nucli més antic, i al mateix temps més significatiu, de la ciutat. Així mateix, també va impulsar la creació d’un espai de representació simbòlica del renaixement de la cultura barcelonina i catalana contemporànies: el Barri Gòtic.

Vegeu el vídeo disponible a la web de l’Ajuntament de Barcelona

• Llegir més »