El 4 de maig de 1735 es posa la primera pedra de la nova església de Santa Marta en un extrem de l’avui desapareguda riera de Sant Joan. L’edificació, que va a costa de l’Ajuntament, ocupa i tanca el carrer de les Cabres i ocupa terreny pertanyent a la casa dels Sentmenat, que en compensació obtingueren una tribuna on, sense sortir de casa, poden escoltar la missa.
La divuitesca església de Santa Marta segueix pertanyent a l’hospital de peregrins Santa Marta, que es reconstrueix vora seu, fent cantonada al carrer de Na Avellana.
L’església barroca de Santa Marta és d’una sola nau i de dimensions discretes, que l’estretor del carrer de la Riera de Sant Joan aconsegueixi magnificar. Els comentaristes del segle XIX, la consideren elegant i discreta. Tot i haver-se consagrat amb la doble advocació de sant Pere i Santa Marta, patrona i advocada de les criades, el fet és que mana ella.
Abans d’enderrocar l’església de Santa Marta, l’Ajuntament ja té decidit que cal salvar la seva portada i remuntar-la amb en un altre indret, ja que és una peça notable del barroc.
La façana es desmunta acuradament, es numeren les seves pedres per assegurar la correcta reconstrucció i se les queda el nou hospital de Sant Pau, que ha esgotat la deixa de Pau Gil i s’ha fusionat amb l’antic hospital de la Santa Creu, que s’ofega en la seva ubicació medieval. Així les pedres de la façana viatgen el 1911 cap al nou hospital en construcció, una ubicació que fins a 1897 és dintre del terme de Sant Martí de Provençals.
Façana de l'antiga Església de Santa Marta integrada en un dels pavellons de l'Hospital de la Sant Pau i la Santa Creu
La parcel·la on es troben els fonaments de l’ església, dins del pla de la Via Laietana, l’adquireix la Immobiliària catalana de Cambó i no s’edifica.
El terreny, revaloritzat amb una notable plusvàlua, el compra als anys cinquanta, per bastir la seva seu social, la companyia d’assegurances Hispania-Zurich, ara només Zurich. És el darrer solar de Via Laietana que s’edifica. El 1956, en fer l’excavació per als soterranis del nou edifici es topa amb els fonaments de l’església de Santa Marta, a més d’unes restes de construcció romana i un mosaic fragmentat.
Font: Peñarroja, Jordi. Edificis viatgers de Barcelona. Barcelona : Llibres Index, 2007
A més cal destacar una referència que fa a aquesta església Andreu Martín al llibre La monja que va perdre el cap:
“Em vaig trobar a la vorera, plantat davant un edifici gòtic en que mai m’havia fixat, encaixonat com estava entre dos edificis tan aclaparadors com anodins. Una gran editorial i una mútua mèdica. Vaig suposar (i vaig suposar bé) que era un d’aquells edificis de Ciutat Vella que, a finals del segle XIX, quan van enderrocar les muralles de la ciutat, o a principis del XX, quan van construir la Via Laietana, van ser traslladats, pedra per pedra, cap al nounat Eixample barceloní. És per això que s’hi pot trobar arquitectura gòtica autèntica barrejada amb el modernisme.”
