Inici » Barcelona Cinema, Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat

Barcelona cinema… La Plaça del Diamant (Francesc Betriu, 1982)

23 novembre 2012 2.938 views Sense Comentaris

Aquest any 2012  es commemoren el 50 anys de  la novel·la de Mercè Rodoreda (1908-1983) La plaça del Diamant (publicada l’any 1962 al Club Editor), una de les grans obres de la literatura catalana, la més traduïda (trenta-quatre llengües) i de la qual se n’han fet muntatges teatrals i la pel·lícula que avui us comentem, rodada al barri de Gràcia.

La novel·la, així com la pel·lícula, evoca, a través del monòleg de la seva protagonista, la joventut i maduresa d’una dona del barri de Gràcia de Barcelona, la Natàlia / Colometa, des d’abans de la República fins a la postguerra. L’obra de Mercè Rodoreda ha aconseguit una popularitat que conjuga dos grans èxits: el del públic i el de la crítica, cosa que passa en poques novel·les. Aparentment és una novel·la senzilla, però això és fruit d’un subtil i elaborat treball literari. Emotiva, sense sentimentalismes,  inesgotable, poètica, d’una elegància i un aplom admirables, que ens deixen sense alè.

Francesc Betriu des de la seva època d’estudiant de cinematografia volia rodar La plaça del Diamant, però per manca de productor els drets sobre el llibre li caducaren, aquest fet va fer que més directors s’interessessin en l’adaptació: Bardem, Camino, Pilar Miró, André Delvaux, Patino i Leopold Pomés. Serà el productor Pepon Coromina qui compra el drets a Pomés, poc abans que TVE convoqui el concurs dels 1.300 milions per ajudar a produir films basats en obres literàries. Pepon Coromina inclou el projecte de Francesc Betriu de La plaça del Diamant  i en resulta un dels 17 escollits. S’arribà a un acord entre Figaró Films i TVE per rodar una sèrie de quatre capítols d’una hora per a televisió, posteriorment es va decidir de fer una versió per al cinema d’una hora i 50 mintus. Com si es tractés de la recerca de la Scarlett O’Hara, es va fer molt de rebombori sobre qui encarnaria el complex personatge de la Colometa, arribant a  cinc finalistes: Montse Garcia Segués, Jeannine Mestre, Muntsa Alcañiz, Carme Elias i Sílvia Munt. Finalment es va encarregar el paper a una expressiva Sílvia Munt, per a representar el personatge des dels 18 anys fins que en tenia més de 40 (període de 1928 a 1952). Una de les dificultats del film era com resoldre escenes espectacultars com la proclamació de la República o l’entrada dels nacionals, resolta ambientant minuciosament un carrer de Gràcia que es constituí com a plató gairebé únic per a exteriors, també, però recordem també escenes mítiques rodades al Parc Güell, el tramvia, el metro… La reducció del film respecte la sèrie implica supressió d’escenes senceres, s’eliminaren escenes del festeig, i va quedar-ne afectada la definició del personatge d’en Quimet (Lluís Homar).

Sèrie i pel·lícula formen part de l’imaginari dels catalans, la fidelitat al text i a l’esperit de l’obra original i la bellesa del film estan accentuades per la utilització per part de Betriu d’un to intimista que es correspon amb el relat en primera persona de la novel·la. El conjunt és apassionant, el relat interior de Natàlia en la seva sol·litud, l’expressió d’una riquesa de sentiments, de referències contextuals, i el seu repàs dels decebedors esdeveniments i experiències que reflecteixen a la perfecció la doble explotació que pateix: com a proletària i com a dona. El film es converteix en un testimoni imprescindible que reviu tota una època, tot un món, homenatge a tot un poble i al sacrifici d’una generació per assegurar la continuïtat de la vida.

<<La Plaça del Diamant es converteix en una crònica fidel i intencionada de la vida popular de la ciutat, una Barcelona genuïna, actualment en vies d’extinció>>. (La Plaça del Diamant, adaptació teatral de J. M. Benet i Jornet). Es tracta d’una Barcelona en què els terrats tenien vida, amb roba estesa, casetes de coloms…

Cal destacar l’excel·lent banda sonora d’en Ramon Muntaner, que condensa tan bé els ambients del barri i d’una classe social i  l’esperit de la novel·la.

Al Teatre Lliure de Gràcia (c/Montseny, 47) hi ha l’exposició “Una vila al cinema” amb fotografies de Josep M. Contel d’aquell 1981 en què es va rodar la pel·lícula, tenim temps de visitar-la fins al 31 de juliol de 2013. Els veïns i veïnes de Gràcia van bolcar-se en el rodatge de la pel·lícula i van col·laborar-hi de totes les formes possibles. Un alt percentatge de graciencs va quedar immortalitzats donant vida als figurants i, fins i tot, a alguns personatges secundaris. La plaça del Diamant va ser la primera gran producció cinematogràfica espanyola que es va rodar a Barcelona amb la democràcia. La pel·lícula va reunir un bon grapat de joves tècnics del món del cinema que, amb el pas dels anys, s’han anat consolidant com a reconeguts professionals.

Teniu ocasió d’apuntar-vos a l’itinerari que organitza l’IPECC demà dissabte dia 24 de novembre a les 10.30h per diversos escenaris de la novel·la.

Igualment una experiència completa és llegir la novel·la i fer una de les visites guiades al refugi antiaeri de la plaça del Diamant, organitzades  pel Taller d’Història de Gràcia.

Bibliografia:

La pel·lícula La plaça del Diamant de Francesc Betriu (1982)

Riambau, Esteve. Pepón Coromina : un productor con carisma. Madrid : Academia de la Artes y las Ciencias Cinematográficas de España, DL 1999

Rodoreda, Mercè. La plaça del Diamant. Barcelona : Club editor, 1962

Cinema català : 1975-1986. Jordi Balló, Ramon Espelt, Joan Lorente. Barcelona : Columna, 1990

Llorens, Antonio; Amitrano, Alessandra. Francesc Betriu, profundas raíces. Valencia : Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1999

http://www.traces.uab.es/tracesbd/cerquesguiades/placa-diamant/historia.html

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.