El lector opina
La introspecció i l’existencialisme es posa de manifest en aquest recull d’històries, de personatges anònims que són entre ells desconeguts a la vegada que tenen en comú Barcelona: una ciutat que els serveix de marc, un marc del qual no poden o no saben sortir. El paisatge humà d’una ciutat que es presenta acollidora sobretot per a Ranjad Vaid que viatja des de molt lluny i troba en la ciutat el seu destí, a pesar de ser també un espai canviant que el temps fa estrany per als altres.
La Memòria i l’Oblit esdevenen l’eix catalitzador en la vida dels protagonistes fins al punt de definir les seves vides. Amb qualificacions de “problema”, “desorientació”, “paquet”, “malaltia”, “misteri”, “culpabilitat” les diferents circumstàncies els permeten dialogar amb el passat ja que ben mirat es troben immersos en la roda de la vida: un diàleg amb si mateixos i amb el món exterior esdevenint històries de referents que per voluntat pròpia o a desgrat fins i tot evoquen records, bons i dolents, en els quals es troben atrapats.
El preludi i l’epíleg són clau: sense voler avançar aquesta càrrega emotiva i profunda de realisme Robert Saladrigas aconsegueix a la perfecció transmetre algunes de les seves preocupacions a base d’un realisme molt proper en què es posen damunt la taula temes que van més enllà: les transformacions urbanístiques, els moviments migratoris i l’evolució de la vida en una gran ciutat amb els perills que això representa per a l’individu a mesura que madura i es fa gran. La mirada de l’autor en tant que observador no es deixa portar pel tarannà que a finals dels anys vuitanta regnava la ciutat i feia de Barcelona una metropoli en creixement constant amb el distanciament entre veïns com a contrapartida: la pèrdua de proximitat que una vida “de poble” és per a molts enyorada i la dificultat de familiaritzar-se amb espais desconeguts.
Es tracta doncs d’una mirada compassiva vers aquells que es senten deprimits, sols, desemparats, atrapats en els records o bé perduts perquè tot ha canviat i no es reconeixen. El missatge: convé donar rellevància al substrat de tot plegat; hem de “saber com mira i com parlen els ulls” de la gent més solitària, controlar els records que resten impregnats de vegades de prejudicis o percepcions parcials potser no del tot reals, és hora de prendre consciència social per evitar que hi hagi qui es senti foraster i incòmode i d’acceptar la càrrega emotiva de les coses i les cases.
Al meu parer malgrat no poder individualment frenar “l’evolució” de les nostre ciutats, sí que podem sentir-nos part de l’entorn on vivim i responsables que hem de fer tot el possible per a millorar-los i enfortir els nostres vincles invisibles personals i socials. La por està implícita en la vida però cal lluitar per un futur millor i conservar el passat per a conèixer la història i poder esdevenir millors persones i ciutadans. Pel que fa a la memòria …, creieu que com diu la frase feta Som el que recordem? O potser el que no recordem? Recordem el que volem? El debat resta obert.
Robert Saladrigas rebé el Premi Crexells el 1992 amb la novel·la El Sol de la tarda. Us convido a llegir aquest viatge al més profund de les emocions humanes que ens fan com som i la resta de l’obra de l’autor.
Anna Nicolau
Deixa el teu comentari!