Inici » Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat

La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: La primera pedra, de Sergi Pàmies

4 setembre 2017 61 views Sense Comentaris

primerapedraLa primera pedra / Sergi Pàmies.- Barcelona: Quaderns Crema, 1995.

Després de fogejar-se en els contes Sergi Pàmies fa una passa cap a la novel·la. No va ser definitiu, després d’aquest llibre i Sentimental va tornar als contes. Dir que La primera pedra és una novel·la d’humor pot fer fugir a algú, o pot semblar que la tractem d’obra menor; ni per un moment. Per començar l’humor és una cosa molt seria, i aquesta novel·la pot mirar de tu a tu a les altres obres de Sergi Pàmies sense complexos. I l’humor és també una manera d’afrontar la vida que ens evita convertir-nos en assassins homicides.

Després de vint minuts sota la dutxa, he decidit que el dissabte era el meu dia preferit, una mena d’esbarjo entre l’esclavitud dels divendres i l’horror estàtic dels diumenges. Un dia ideal per tenir una escopeta i disparar sobre totes les coses que es mouen més enllà de la finestra: núvols, coloms, cotxes, gossos, parelles d’adolescents… O per tenir dos fills, portar-los al zoològic i negar-se rotundament a comprar-los una bossa de patates ondulades.

Com diu la contraportada el protagonista assumeix el seu rol de suplent a la vida, en general, surt amb una dona casada i juga al fútbol, no és mai la primera opció de ningú. Amb aquesta actitud d’enfronta com pot al seu dia a dia, de manera plàcida i relaxada, ressignat a sortir a jugars els darrers minuts del partit (i això si juga) o que al llit la dona digui el nom del marit i no el seu. Unes circumstàncies que defineixen una filosofia de vida una mica adolescent, d’anar tirant, però que ja li sembla bé, o més o menys bé, tot i els seus ocasionals raptes de lucidesa.

El Saló de la Infància és com la Fira de Mostres però dedicada exclusivament als nens. En comptes d’stands per vendre maquinària agrícola o mobles d’oficina, hi ha una gran extensió de jocs, quatre hectàrees de xivarri on impera la capriciosa llei de la canalla. Per travessar-les -i tirant curt- són necessàries dues hores i una paciència proporcional a les ganes de fugir-ne. Cada cinc metres, hi ha una temptació que el nen vol tastar immediatament i que exigeix -si cal- amb plors o puntades de peu. Els passadissos són plens de pares que negocien amb els fills. “Si no puges al gronxador gegant, et compraré una Fanta de llimona”, proposa un home barbut a mig metre de morros mal criats. Més enllà, dues bessones rosses pretenen tornar a saltar des de la Talaia del Príncep mentre la seva mare les defensa de la fúria dels altres nens que, des de fa una llarga estona, esperen torn. Un jove d’uniforme posa pau a cops de xiulet i Sergi Pamiesanuncia la imminent, l’extraordinària aparició de la Gran Sargantana, que resulta ser una noia anorèxica disfressada d’enciam que reparteix adhesius entre els assistents.

 

 

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.