Barcelona cinema… Biutiful (Alejandro González Iñárritu, 2010)
Uxbal (Javier Bardem) és un pare de família que sobreviu en una Barcelona invisible i marginal, amb dos fills que cuidar i una dona bipolar i toxicòmana. El temps se li escapa vertiginosament el dia que li comuniquen un càncer en estat terminal. Serem testimonis del seu viatge òrfic donat que posseeix un do sobrenatural: pot parlar amb el més enllà. ¿Es possible que un nigromant que s’està morint, pugui assistir a la seva pròpia mort?
Quart treball del mexicà Alejandro González Iñárritu, conegut pel seu to hiperrealista gens amable. Biutiful pot ser qualsevol cosa, però no és gens bonica, ni pretén ser-ho. Gris, tèrbola, malenconiosa, trista i asfixiant. Està a les antípodes de Vicky Cristina Barcelona (amb la mateixa ciutat de teló de fons i el mateix actor protagonista).
Rodada a cavall entre Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Badalona i Barcelona; va ser un procés llarg, problemàtic i ple d’interrupcions. El rodatge de la producció va començar a finals d’octubre de 2008. Bardem va patir una hernia discal al febrer del 2009, i finalment la pel·lícula va ser estrenada al Festival de Cannes al 2010.
El propi Iñárritu es va instal·lar amb la seva família a la ciutat per viure de prop l’ambient que volia retratar. Un treball de camp que es veurà reflectit en el resultat final amb escenes dures, interpretacions contundents i reals d’actors no professionals; com el cas d’Anna (Hanaa Bouchaib), la filla de Bardem a la ficció.
Tot gira entorn l’eix temàtic de la immigració il·legal. La cadena entre explotadors i explotats es posa de manifest a tots els nivells. Des del policia corrupte (Rubén Ochandino) fins l’última família xinesa d’un taller de costura il·legal o Iga (Diaryatou Daff), una mare senegalesa que s’amaga al pis d’Uxbal mentre el seu marit espera en un CIE ser deportat.
Una història personal (abunden els primers plans) que es centre en la denúncia de les condicions de vida dels immigrants il·legals a Barcelona. La ciutat serveix d’exemple, ja que les circumstàncies es repeteixen a diari en tantes altres ciutats del món.
Reconeixerem espais tan significatius com la Sagrada Família, l’Estació de França, l’Arc de Triomf, o el Passeig de Gràcia. Els carrerons estrets i humits del Raval, la platja de la Barceloneta més truculenta amb el skyline de fons, o fins i tot l’Hotel Vela a mig construir.
Una de les seqüències més impactants és la persecució dels Mossos d’Esquadra als mantaires africans pel centre ciutat. La Plaça Catalunya, el Cafè Zurich, La Rambla, La Boqueria, el Carrer Ferran, el Carrer del Vidre, el passatge Bacardí i la detenció final a les arcades de la Plaça Reial; són d’una brutalitat esgarrifant.
Localitzacions més perifèriques són:
El Cementiri de Sants, on descansen les restes del pare d’Uxbal i Tito (Eduard Fernández). És un lloc poc freqüent per fer rodatges. Va ser transformat per oferir un aspecte molt més tètric i descuidat que el original.
La Tèrmica de les Tres Xemeneies a Sant Adrià del Besòs ja no funciona com a tal, però les tres xemeneies van quedar dempeus, després d’organitzar una consulta ciutadana. És aquí on Uxbal visita el taller de costura xinès on les jornades de treball són interminables per un sou miserable i dormen famílies senceres amuntegades al mateix obrador.
A nivell de barri, el Carmel inclou dues localitzacions significatives. La primera és el Turó de la Rovira, indret on posar la càmera i captar grans plans generals d’un mirador privilegiat (probablement el millor de Barcelona). El segon és el curiós graffiti del carrer del Santuari, un Tauró amb escames de bitllets de 100 euros que l’artista italià Blu va dur a terme al febrer del 2009. Tot un al·legat contra el capitalisme més ferotge.
Els punts febles de Biutiful són el seu metratge excessiu i l’excés de vehemència en les seves imatges. És cert que al director mexicà li agraden les històries dures i descarnades però de vegades aquesta realitat augmentada naufraga en l’efectisme i la exageració més inversemblant.
A destacar la força dramàtica del personatge de Marambra (Maricel Álvarez), actriu argentina reclutada en el últim moment, que va haver de suavitzar el seu accent pel seu personatge. Completa l’elenc femení Bea (Ana Wagener), amiga d’Uxbal que també posseeix la estranya capacitat de veure i parlar amb els esperits. Amics i portadors del mateix do, Bea consola i aconsella a Uxbal sobre el transit cap a l’altre vida. El tema de la mort es percep des d’una òptica molt mexicana amb creences i ritus més aviat animistes i xamànics que no pas judeocristians.
Javier Bardem omple la pantalla i es present a través d’aquest viatge ple de símbols i al·legories (la neu, els ocells, les papallones). La seva feina a Biutiful ha estat recompensada amb diferents premis i nominacions (BAFTAS, Globus d’Or, Oscars, Goyas), destacant el de millor actor ex-aequo al Festival de Cannes.
Deixa el teu comentari!