El lector opina
Comunicación y poder
de Manuel Castells.
Madrid : Alianza Editorial, 2009. Demaneu la reserva d’aquest document
Quan, durant la darrera (?) dictadura, Manuel Castells estudiava a la Universitat de Barcelona es dedicava també a repartir pamflets “subversius” en la foscor protectora dels cinemes obrers de la ciutat. L’èxit sovint era minso. El missatge només és eficaç si el receptor està disposat a rebre’l i el missatger gaudeix de prou prestigi i solvència. Però ell aleshores això encara ho desconeixia.
Manuel Castells avui és titular de la càtedra Wallis Annemberg de Tecnologia de la Comunicació i Societat de la Universitat de Califòrnia, catedràtic de Sociologia de la UOC i una de les màximes autoritats en temes de comunicació i noves tecnologies. També és professor visitant del MIT i de la Universitat d’Oxford. Aquell èxit minso dels seus dies d’estudiant, però, sumat a milers i milers d’altres granets de sorra, ha estat el que al llarg de la història ha esberlat els murs de silenci que aïllen les persones i el que, en un moment determinat, empeny la gent a passar de fer d’espectadors -més o menys resignats, més o menys indignats- a actors i protagonistes del seu present i del seu futur.
A Comunicación y poder, Castells ens explica una història sobre el poder, sobre la importància que hi tenen la força, els diners i, sobretot, la comunicació. “La forma essencial de poder radica en la capacitat per a modelar la ment”. I aquesta història ens la narra amb la intenció de “desafiar els poders existents: desemmascarant la seva presència a les nostres ments”.
L’autor analitza el fenomen del poder en la societat de les xarxes informàtiques, la comunicació en l’era digital, les xarxes de ment i poder, la política mediàtica, la política de l’escàndol, la crisi de la democràcia i les possibilitats dels moviments socials a partir de les modernes xarxes de comunicació. Rere de la política de l’escàndol, sempre hi ha una batalla pel poder. Una qüestió clau és el paper que hi fan els mitjans de comunicació, que generalment hi incrementen la difusió, a l’hora d’ampliar-ne l’impacte. Un altre, l’efecte de desconfiança en el sistema democràtic que genera en la societat. Amb la política de l’escàndol es pot grimpar, escalar, ascendir, tal com ho va fer el PP l’any 1996. Però amb les modernes tecnologies i mitjançant la suma de milers i milers de granets de sorra es pot passar de fer d’espectadors -més o menys resignats, més o menys indignats- a actors i protagonistes del present i del futur. Ens convé molt de saber com podem fer-ho.
* * *
L’arrel més remota de la paraula escàndol –skand– significava escalar, grimpar, ascendir, però en grec evolucionà cap al sentit de pedra que fa ensopegar, que fa saltar. Un nou significat derivat d’aquest va ser el d’obstacle que fa caure, lloc on pots caure, trampa, parany… Bé, doncs, l’any 1996 el PP va escalar, grimpar, ascendir, gràcies a un hàbil desplegament de la política de l’escàndol, magníficament orquestrada per la premsa mundana i una colla d’acòlits, també més o menys mundanals.
De l’ascens al poder de 1996, a la patacada de 2004 hi va haver un salt qualitatiu important, un salt que poca gent s’imaginava com a possible, i que si es va produir va ser gràcies a la suma de milers i milers de granets de sorra, de milers i milers d’ampolles llançades a la mar incerta i de milers de persones que per primera vegada passaren de ser espectadors indignats a actors i protagonistes del seu futur.
Què havia passat?
El dia 11 de març, quan faltaven tres dies per a les eleccions estatals, Al Qaeda va posar bombes en quatre trens de les rodalies de Madrid i hi va assassinar 199 persones a més de provocar milers de ferits. Aquella mateixa tarda Al Qaeda va reivindicar l’atemptat i les televisions de tot el món –tret de les espanyoles- se’n van fer ressò. Les enquestes del CIS donaven quatre punts d’avantatge a un PP en vaques grasses (la gent s’enriquia amuntegant totxos, requalificant terrenys i oferint hipoteques enverinades) sobre els socialistes.
Però el PP tenia un problema: el seu govern havia donat un suport incondicional a la política de Bush a l’Iran. Al Qaeda no els convenia, en canvi, una hipotètica autoria d’ETA –que ella mateixa va negar des del primer moment- els hauria reforçat en les seves aspiracions. Aznar va arribar a trucar personalment als directors dels diaris cap a la una del migdia del dia 11, per a donar-los garanties que segons les seves informacions havia estat ETA. Ales vuit del vespre –quan les televisions d’arreu ja anaven plenes que havia estat Al Qaeda- va tornar a trucar ratificant l’autoria d’ETA. Fins i tot el diari de l’oposició El País, que ja tenia redactat l’epígraf de la primera pàgina, es va veure obligat a canviar Massacre terrorista en Madrid, per Massacre de ETA en Madrid, fet que va acabar de donar credibilitat a la tesi governamental. No cal dir que la premsa mundana i mundanal seguia les consignes de la política de l’escàndol fil per randa.
Però malgrat tot, els dies 12 i, sobretot, el 13 la veritat dels fets s’anà obrint pas i els diaris –tret dels més mundanals, que encara avui no ho admeten!- van anar variant la seva informació en direcció a la veritat dels fets i van acabar acceptant que l’autora d’aquell terrible carnatge havia estat una de les branques d’Al Qaeda. Milers i milers de granets de sorra en forma de missatges i de SMS i de telèfons mòbils en acció, milers i milers d’ampolles llançades a la mar incerta dels correus electrònics i d’altres mitjans electrònics van ser capaços de neutralitzar tot l’aparell de propaganda del Règim.
Des d’aquella victòria de l’autocomunicació, encara n’hi ha hagut algunes altres. El milió i mig –llarg- de persones que l’Assemblea Nacional de Catalunya reuní aquest 11 de Setembre no s’explica sense el suport de milers i miler d’accions individuals dutes a terme des dels moderns mitjans de comunicació digital. La mobilització que fa uns dies va obligar el Congrés de Diputats a admetre la proposta de llei d’hipoteques encapçalada per Ada Colau en seria un altre exponent esperançador.
La batalla de la nostra llibertat i independència no serà ni per terra ni per mar ni per aire (per més maniobres explosives que hi facin alguns avions militars). Serà una batalla que es durà a terme a través de la xarxa i els únics projectils que hi intervindran seran fets de milers i milers de granets de sorra, de milers i milers d’ampolles llançades a la mar incerta i de milers de persones que per primera vegada passaren de ser catalans dominats i humiliats a ciutadans lliures i protagonistes del seu futur.
MARCEL FITÉ
Deixa el teu comentari!