La Biblioteca recomana
MIS POSTALES DE BARCELONA
de ISABEL NUÑEZ
Barcelona : Triangle, 2012. Demaneu la reserva d’aquest document
Us fem arribar aquesta ressenya d’en Frederic Yxart que parla sobre el nou llibre de l’escriptora i periodista Isabel Núñez que ens va deixar fa uns dies.
Blanc i negre de les fotografies: perspectives, edificis, detalls, arbres, retrats de la ciutat; sensació de malenconiosa bellesa. Absència de figures, de cotxes, de trànsit, de lletjor. En les imatges de Marville durant la construcció del París de Haussmann o les de Ballell de la Via Laietana atisbamos el nou en procés: plànols generals amb enderrocs, cases semiderruïdes, però també el traçat insinuat de la nova avinguda. Isabel Núñez intenta protegir-nos de l’estètica vencedora de les columnes que van entrar per la Diagonal, italians en avantguarda.
Negre sobre blanc del text. Delicadament embastat, inseparable de les imatges. L’autora passeja, observa i rememora: barris, passatges, cases, botigues, amistats, amors. Passeja i reflexiona. La Barcelona construïda durant segles amb els mateixos materials de les pedreres veïnes, la de Cerdà i Joussely està desapareixent. Paradoxalment, a instàncies dels que havien de ser els seus salvadors. Succeeix: es comença amb places dures i gambes sobre llosetes de formigó, fars per vacuosos de bars sense mingitorios i s’acaba enderrocant la Colònia Castells o el barri de Valldaura. Els nacionals afusellaven ‘legalment’ al Camp de la Bota, els seus antagonistes (dels nacionals, no dels afusellats) van oblidar els esquelets sota una gran làpida de formigó. A sobre l’horror urbanístic, sota l’horror sense qualificatius.
Isabel Núñez, amb senzillesa meravellosa, embasta una trama complexa en la que enllaça memòria i quotidianitat, història i relat, descobriment i nostàlgia, pertinença i allunyament, record i futur. I els arbres, els jardins, són el fil conductor, la referència. L’arbre civilitzat, combinat amb els edificis, necessari per a la convivència, per a la lectura, per la conversa, per l’ombra, per la polis. Res a veure amb l’arbre decoratiu, esquelètic, de telenotícies, ja per dissimular l’encofrat que conté l’aparcament subterrani.
En resum: que el llibre és una delícia absoluta la lectura recomanem amb fervor. A més resulta ser un penetrant estudi no sobre els últims trenta anys d’una ciutat en vies de desaparició, sinó sobre l’actual crisi I no siguem pessimistes: la gamba pintada va desaparèixer mentre el ginjoler segueix arrelat gràcies a l’interès dels veïns.
Frederic Yxart
Deixa el teu comentari!