Poesia aplicada:Polipoesia
Tot i existir enregi
straments de polipoesia, aquesta està concebuda per a ser interpretada en espectacles en viu, que és on es pot copsar tota la seva força i la tècnica dels intèrprets.
Així, la poesia sonora és l’element sobre el que, opcionalment, giren la resta de llenguatges de l’espectacle: la musicalitat, ja sigui acompanyament o línia rítmica; l’expressió corporal, la mímica, el gest corporal com a interpretació, ampliació o integració dins la sonoritat del poema; la imatge per qualsevol mitjà, com a associació, explotació, redundància o alternativa al poema; l’espai, la seva il·luminació i escenografia; i els accessoris, ja sigui vestuari, objectes, … que com l’expressió del cos o la imatge acompanyin, ampliïn, redundin o actuïn com a alternativa al poema sonor.
La polipoesia sempre a trobat un gran ressò a Catalunya. Des del grup Poliphonetica Dinámica, fundat per Xavier Sabater i Xavier Theros el 1989; passant per La Papa, grup que organitza els primers espectacles de polipoesia com el 1er Festival de Polipoesia, el 1991.
Una primera generació de poetes que practiquen la polipoesia a finals dels vuitanta són, entre d’altres: Enric Casasses, Àngel Carmona, Jesús Lizano, David Castillo, Joan Vinuesa, Jaume Sisterna, Albert Subirats,… I hi ha una segona generació de polipoetes amb Eduard Escofet i Jordi Teixidó, Xavier Canals, Noel Tatú, Josep Ramon Roig, Josep Pedrals i el col·lectiu La Pell del Llavi.
La polipoesia encara però no ha assolit un reconeixement important del món poètic, tot i ser una de les propostes poètiques més fresques i innovadores de finals de segle XX i principis del XXI.
Per a més informació sobre polipoesia podeu consultar, entre d’altres, les següents webs:
Associació de Performers, Artistes i Poetes Associats (La PAPA)
Deixa el teu comentari!