Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, General, Novetat, Poesia

Barcelona i la “Ciudad del hombre” de José María Fonollosa

10 juliol 2018 118 views Sense Comentaris

Fa temps que tenim pendent presentar-vos una de les figures més enigmàtiques de la poesia barcelonina. Amb un poemari titulat Ciudad del hombre: Barcelona, sembla que parlar de José María Fonollosa (1922-1991) en un blog com aquest és del tot obligat. La nostra idea inicial era oferir-vos un itinerari literari per la Barcelona de Fonollosa.

Tanmateix, com intentarem explicar-vos, la Barcelona dels poemes de Fonollosa no es deixa atrapar fàcilment en un mapa, tot i que la darrera edició de Ciudad del hombre compta, efectivament, amb diversos mapes que mostren itineraris al fil dels poemes. La cosa és segurament més difícil. Intentarem explicar-vos per què.

Quan diem “enigmàtica”, no ho fem amb voluntat d’exagerar. El 2016, la revista Quimera va dedicar un monogràfic a J. M. Fonollosa. Àlex Chico obria el número amb aquestes paraules:

Es difícil, aún hoy, pensar en José María Fonollosa quien fue realmente, como si, pasado el tiempo, su presencia fuera algo no resuelto del todo. Fonollosa sigue envuelto en un halo de misterio que, lejos de desplazarnos, consigue atrapar año tras año a nuevas generaciones de lectores.

Fonollosa, al contrari del que alguns van arribar a pensar en el seu dia, no va ser, fins on sabem, una invenció de Pere Gimferrer. José Ángel Cilleruelo -en la seva introducció a Ciudad del hombre (Edhasa, 2016)- explica que l’únic acte literari sobre la seva obra a què va poder assistir Fonollosa va ser la presentació de Ciudad del hombre: New York, el 1990 (a la cafeteria Moka, de la Rambla, la mateixa que havia freqüentat Orwell). Tenia seixanta-vuit anys. Havia nascut el 1922, i el seu primer llibre, La sombra de tu luz , s’havia publicat el 1945.

La seva biografia no és, tot i l’estada de deu anys a Cuba, més misteriosa que la de tants altres autors. El que és un misteri és com la seva obra poètica, tot i els seus esforços, va passar pràcticament desapercebuda per la societat literària de l’època, especialment per les editorials: tot i haver publicat els seus primers poemaris (La sombra de la luz, el plec Umbral del silencio), les obres més importants -Ciudad del hombre, Soledad del hombre i Poetas en la noche- van passar més de quatre dècades sense trobar editor, i de fet alguna es va publicar de manera pòstuma.

La recepció de Ciudad del hombre no ha estat exempta de problemes i confusions. Potser han passat per les vostres mans llibres com Ciudad del hombre: Barcelona (1996), Ciudad del hombre: New York (1990), o, recentment, Ciudad del hombre (2016), sense afegits, tot i que en aquesta darrera versió, la completa, els noms de carrers que encapçalen cadascun dels poemes ho són de Barcelona (abans ho havien estat de Nova York).

Tots aquests títols formen part d’un projecte únic que va néixer molts anys enrere (el primer manuscrit data de 1948). Influït per autors que s’interessaven no tant per l’espai físic com com per la vida mental i anímica de la ciutat moderna (ell cita Sherwood Anderson o John Steinbeck, entre altres), Fonollosa es va proposar descriure la ciutat –no necessàriament una de concreta– mitjançant les emocions de diversos personatges, però sense descripcions, comptant que la descripció la donaria l’ambient evocat pel títol del poema: un carrer i un número d’una ciutat, que en la versió final seria Barcelona, però que abans, en alguns poemes, havia estat Nova York. En un primer moment, aquest projecte es va titular Los pies sobre la tierra, però un dia Fonollosa va veure en un aparador d’una llibreria la Ciutat de Déu de Sant Agustí, i va trobar així, contraposant la seva ciutat a la de Sant Agustí, el que seria el títol definitiu.

De Los pies sobre la tierra, iniciat a Barcelona, es conserven divuit poemes a la versió final. Aleshores encara no titulava els poemes amb noms de carrer. Segueix treballant en el llibre mentre viu a La Havana, i de fet el 1960 envia una versió al premi Ciutat de Barcelona: Ciudad del hombre: Nueva York, que compta amb uns noranta poemes. Des de Cuba visita diversos cops Nova York, i aquesta metròpoli li sembla aleshores com cap altra la seva “ciutat de l’home”. De tornada a Barcelona (el 1961), Fonollosa reestructura el llibre, canvia els títols emprant carrers de Barcelona, i hi inclou també mapes.

La idea, doncs, és que el lector evocarà l’espai on s’ambienten els poemes, però no necessàriament al carrer i al número concrets que els titulen, perquè Fonollosa, que ja ha substituït noms de carrer novaiorquesos per noms de carrer barcelonins, admet la possibilitat –fins i tot la preveu i l’espera– que associem els poemes a altres barris o a altres ciutats. Ell ho explica així:

Porque su localización en Barcelona no impide la identificación del habitante de otras urbes con la humanidad que pueble su entorno, ya que lo particular, si acertado, trasciende a lo universal. Y todas las ciudades tienen un barrio modesto, pero pobre razonablemente honrado (POBLE SEC); un barrio bajo tenderloin (EL RAVAL); una calle Mayor o zona muy transitada (AGLOMERACIÓ URBANA); un barrio antiguo, su núcleo inicial, una ciudad dentro de la gran ciudad (CASC ANTIC), y un barrio rico y sofisticado (L’EIXAMPLE).

El desarrollo del itinerario le da una trabazón argumental. Escenario: la ciudad de 9:30 de la noche a 3:00 de la madrugada. Personajes: el conglomerado humano que puede -o podría- discurrir por sus calles. Argumento: más de doscientas historias, más de doscientas personas con inquietudes y obsesiones, comunes muchas de ellas (amor, sexo, muerte, soledad…) diferenciándose únicamente por el peculiar matiz de cada expresión individual. Y hasta tiene desenlace. Mejor dicho: aspiración de final.

Com podeu veure, el llibre compta amb cinc grans espais barcelonins. L’itinerari s’inicia a Plaça Espanya i acaba al centre simbòlic de plaça Catalunya. Cada espai correspon a un ambient de la ciutat i a una hora concreta. Ara bé, no penseu que l’elecció dels carrers que donen títol als poemes respon necessàriament a una relació temàtica amb el contingut del poema. D’aquí la dificultat a l’hora de proposar-vos un itinerari literari barceloní a partir dels seus poemes. Per no parlar de la manca de sentit d’una proposta com aquesta, quan és el mateix poeta qui us està proposant un itinerari.

Un altre tret molt modern de Ciudad del hombre són els nombrosos personatges, individus, que el travessen. Pere Gimferrer s’hi ha referit com a “heterònims epònims”, no definits per un nom o una cara, sinó únicament per la seva ubicació. Óscar de la Torre ho sintetitza així:

[En el caso de Fonollosa] Hay un desdoblamiento en dramatis personae, una multiplicación de perfiles faciales: silenciosos, desencantados y nihilistas. No existe un antes ni un después en estas voces, tan sólo un presente de sensaciones poliédricas, de sentimientos apegados –normalmente– a  lo gris social o a lo oscuro cívico, de pensamientos por laberintos mentales. Fonollosa entra dentro de los poetas dramáticos, esa práctica del fingimiento en la cual estaban Browning, Pound y Pessoa, pero a su modo.

Esperem haver despertat la vostra curiositat amb aquestes notes, i us convidem a conèixer la Barcelona polifònica de Fonollosa.

Bona part del que us hem explicat ho hem extret de la introducció de José Ángel Cilleruelo a Ciudad del hombre (Edhasa, 2016). Aquesta és, sens dubte, l’edició més completa i recomanable de Ciudad del hombre que podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals.

Si voleu anar una mica més enllà i conèixer alguns aspectes de l’obra de Fonollosa us recomanem també els textos següents:

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.