Inici » Ateneu Barcelonès, Destacat, General, Lectors, Novetat

el lector opina

6 febrer 2016 901 views Sense Comentaris

El temps de les cireres

de Montserrat Roig

Barcelona : Edicions 62, 2006. Demaneu la reserva d’aquest document.

Tres són els grans eixos de la producció literària i periodística de Montserrat Roig: Dona molt compromesa, Catalanista i d’Esquerres. El temps de les cireres és la seva segona novel·la. En ella destaca la seva gran capacitat evocativa i descriptiva de persones i ambients, al més estil costumbrista, i amb la qual guanyà el Premi Sant Jordi 1976.

L’obra es centra en el valor dels personatges com a testimoni de la quotidianitat i memòria de l’atmosfera històrica i social així com va fer l’autora. Testimoni, el seu, que deixà escrit en els seus dietaris, que es recomanen com a lectura complementària. El “jo” de l’autora (Montserrat Roig) s’identifica per tant amb el “jo” de la protagonista (Natàlia). La dedicació de la Natàlia a la fotografia no és casual: la Montserrat periodista traspua en afirmar que li calia reinventar-se deixant enrera els preceptes que li havien ensenyat de petita. La càmara esdevé doncs el filtre a través del qual havia après a contempla un món que abans se li esquitllava: “Potser per això vull fer fotografies, es deia, perquè és una manera de violar el temps i no permetre que et violi a tu”.

Per una banda, amb el seu exili voluntari de dotze anys a Paris i Londres narrat  en tercera persona pretén trobar la distància suficient per a mirar la família i amics des de fora si bé no pot evitar desprendre-se’n fet que es tradueix en l’ús alternat amb la primera persona en boca dels membres de la seva família: la família Claret-Miralpeix de l’Eixample barcelonina, cadascun dels quals centra un dels sis capítols en què s’estructura l’obra. És actora i espectadora alhora.

Els seus ideals marcadament feministes esdevenen clau en fer-se ressò d’un col·lectiu subsidiari -des del model masculí- amb ànsies de llibertat. Així doncs, les dones que despulla en aquestes pàgines estan oprimides tant per la societat com per elles mateixes: la Patrícia no sap encarar la soledat, l’Encarna –la minyona- d’ençà la mort de la mare feia anar tothom ben dret, la Sílvia es sent estafada per la vida i atrapada en una relació que és pura aparença i jutja constanment el seu fill, l’Encarna té poca autoestima… En aquesta línia, es tracten temes com la manca d’amor, la sexualitat femenina, la maternitat, la contracepció, la dona com a mestressa de casa, la prostitució, la malaltia mental de Judit … que conformen la motxil·la de prejudicis i temes tabús que cal deixar enrera.

Per altra banda, el conjunt de personatges es confonen en la tercera personal del plural que serà la realitat històrica i social de la Bacelona dels anys seixanta i inicis dels setanta que és el resultat d’una frustració individual i col·lectiva. Utilitza dos referents històrics com a símbols de la repressió franquista: l’execució de Grimau (1962) l’any de la neus i la de Puig Antich (1974). El compromís amb el País i la llengua i cultura catalanes es fa palès. Per una banda, en la repressió a la manifestació d’universitaris que identifica amb la seva pròpia actitud proactiva versus la covardia de la petita i mitjana burgesia barcelonina que és representada pel seu pare, Joan Miralpeix, amb qui mantenia una relació complicada potser “Amb la Natàlia, amb ella era diferent: peruè s’assemblava a ell? per què buscava allò a què ell havia renunciat?” que per oblidar es dedicà a fer diners, p. 164 (son, somnis i Quietud, quart capítol) i la del seu germà Lluís que “[…] veig que continues com sempre tu ni amb els uns ni amb els altres”, p. 71 (ambiguetat – falsedat). També agraeix a l’Harmonia que “li ha fet conèixer l’obra dels poetes catalans”. La por és vista com la principal barrera.

En definitiva el tòpic que representa la família és la desintegració de la classe burgesa: des del seu avi Joan fins en Màrius, el seu nebot hi ha la història d’una superació (la joventut també com a esperamnça): els dos agafats de la mà acaben retrobant-se a si mateixos, reconciliant-se amb la seva pròpia identitat: “Ara la Natàlia sabia que podia ser de debò independent; triar els objectes i l’entorn de la seva vida” (p. 102). Necessiten transformar la societat adormida, la “ciutat que s’enfonsa poc a poc” i que els fa fàstic. El Futur esperat és identificat amb el Le temps des cerices reminiscència de la cançó de lluita del poeta de la Comune francesa de J.B. Clément.

Aquest 2016, 25è aniversari de la mort de la periodista i escriptora Montserrat Roig és un bon moment per a conèixer els articles, d’escoltar les seves entrevistes i de rellegir la seva obra literària.

Anna Nicolau Payàs

 

 

 

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (No Ratings Yet)
Loading...Loading...

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.