El lector opina
Per França i Anglaterra. La Primera Guerra Mundial dels aliadòfils catalans
de Joan Safont i Plumed
Barcelona : A contravent, 2012. Demaneu la reserva d’aquest document
Enguany, concretament el 28 de juliol, es commemora el centenari de l’inici de la Guerra de 1914 o de la Gran Guerra o de la Primera Guerra mundial tres accepcions per a un mateix conflicte i que durà fins l’any 1918.
Si bé la guerra del ’14 no és desconeguda és evidentment que ha quedat eclipsada per la segona guerra mundial (1939 – 1945) i sobretot per la ignomínia de l’holocaust, però la Gran Guerra va ser gairebé una guerra finisecular, que va commoure, sacsejà i finiquità tot un món, tal i com assenyala l’autor d’aquest llibre : “…..La Primera Guerra Mundial va ser un esdeveniment únic, que feu entrar el món en el s. XX. El mapa d’Europa va ser totalment capgirat als fronts de la Gran Guerra: s’esfondraren imperis, naixeren nous països, els Estats Units d’Amèrica començarien la seva vocació hegemònica i a la Unió Soviètica s’intentaria posar en pràctica la doctrina marxista, a partir de la Revolució d’Octubre (1917)…”, però no solament això, sinó que també canvià tot el concepte de “fer” la guerra, doncs fins llavors les batalles eren cos a cos, home a home, i amb la Gran Guerra es modifica aquesta manera de “fer” esdevenint el germen d’un tipus de guerra més sofisticat.
Aquesta contesa generà a Catalunya dos bàndols, els germanòfils (defensors de l’ària germànica, doncs és el Kàiser qui declara la guerra a Sèrbia) i els aliadòfils (partidaris de l’aliança forjada entre França i Anglaterra).
Fruït d’aquesta divisió, els aliadòfils – els quals eren bàsicament francòfils – engeguen la revista Ibèria i aquest és el propòsit d’aquest llibre mostrar-nos la gènesi i l’ocàs d’aquella revista que tingué gairebé la mateixa durada que la conflagració, però que en el decurs de la seva vigència assentaria les bases d’un periodisme modern essent d’exemple per a publicacions posteriors.
Joan Safont és periodista i ens parla, amb una escriptura molt pulcra, de periodistes vocacionals, hi ho fa prenent com a model a onze personatges fortament arrelats a Ibèria, cf. Xammar qui va ser el primer corresponsal de guerra a París (figura que anteriorment no existia), però alhora i a través de la revista, trobem un munt de col·laboradors, cf. Josep Pla, que hi passaren o hi tingueren vinculacions.
L’autor, força ben documentat, abans d’entrar directament en la revista Ibèria, situa el lector i ho fa estructurant el llibre en tres blocs importants: situació de Catalunya i Espanya, origen i desenvolupament del conflicte de la Guerra del ’14; la revista Ibèria, els seus membres i una breu semblança dels onze personatges més importants; i, finalment, el posterior destí de tots ells, els quals, finalitzada la vida d’Ibèria, s’incorporaren a d’altres publicacions fins arribar la guerra del ’36 on les seves vides prenen rumbs diversos.
Per acabar, assenyalar el compromís manifest dels integrants de la revista Ibèria cap a una causa prenent-la con si fos la seva, és a dir que l’assumiren sense cap mena de recança, voluntàriament parcial, és a dir de cap manera asèptics.
Sílvia Fortuny
Deixa el teu comentari!