Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, Poesia

Recordem a… Alfonsina Storni

11 juliol 2013 857 views Sense Comentaris

75è aniversari de la mort d’Alfonsina Storni

 

Alfonsina Storni Martignoni ( Sala Capriasca , Suïssa , 1892 – Mar del Plata , Argentina, 1938 ).

Alfonsina va néixer a Europa, però quatre anys després la seva família decideix tornar a l’Argentina. L’any 1910 obté el títol de mestra rural i inicia les seves pràctiques a la ciutat de Rosario. Al mateix temps que comença a publicar els seus primers poemes en revistes locals.

Abandona la ciutat de Rosario i pren el tren rumb a Buenos Aires embarassada. S’incorpora al món literari de la capital, i al 1916 apareix el seu primer llibre, La inquietud del rosal, així mateix, aconsegueix les seves primeres col·laboracions literàries a diaris i revistes. També estableix amistat amb reconeguts intel·lectuals.

Al llarg d’aquests anys, treballa intensament: publica poesia, dicta conferències i exerceix com a professora en escoles públiques. Alfonsina aconsegueix convertir-se en una dona professional consolidada en el món intel·lectual i cultural de Buenos Aires, dominat pels homes.

 Les coses comencen a canviar a finals dels anys 20: la seva primera obra de teatre, El amo del mundo, estrenada el 1927, va ser durament criticada. El seu fracàs teatral i les crítiques de la nova generació d’escriptors (liderats per Jorge Luis Borges) van ser sens dubte glops amargs per l’Alfonsina.

No va tornar a publicar un altre poemari fins a 1934. Va descobrir una nova forma d’escriure, una més d’acord als seus canvis interiors d’aquest moment. Mundo de siete pozos va ser tota una revelació: Alfonsina va adoptar una forma més visual de representar les emocions, la angoixa metafísica es converteix en l’espina dorsal dels seus poemes.

Quatre anys després, i un mes abans de morir, publica Mascarilla y trébol, on culmina l’aventura avantguardista encara que en el fons d’un abisme: en aquest últim llibre la realitat apareix envoltada d’imatges fosques, de vegades grotesques. I això es comprèn tenint en compte el moment personal pel qual passava: el 1935 se li va diagnosticar un càncer de pit i va haver de sotmetre a una operació. En els dos anys següents la seva salut empitjora. Per tant, Mascarilla y trébol, escrit en estat gairebé de tràngol davant la certesa de morir, té un to de reconciliat comiat. Però al mateix temps l’arraconen el dolor físic i el neguit anímic.

L’octubre de 1938, se’n va a Mar del Plata, a descansar. La matinada del 25 d’octubre, Alfonsina, de quaranta-sis anys, sota una pluja torrencial, es llança al mar des d’un espigó deixant com a testament un poema, «Voy a dormir», i una carta de comiat al seu fill Alejandro.

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.