Al desembre… Francesc Garriga
Explica Montserrat Serra que els dimecres és habitual veure Francesc Garriga (Sabadell, 1932) al bar Horiginal escoltant versos de poetes joves (i no tan joves), o xerrant amb ells en acabar el recital. I és que el reconeixement li ha arribat tard –va guanyar el Carles Riba el 2012–, però no l’han abandonat ni la curiositat, ni la generositat, ni tampoc la ironia que molts hem pogut testimoniar i agrair en les seves participacions a programes culturals de ràdio i televisió.
Caputxí durant uns anys (fins i tot va fer una estada a l’Amazònia), va abandonar l’orde i es va dedicar a l’ensenyament. Havia estudiat filosofia i lletres –especia-litat en filologia germànica– i va ensenyar literatura, música, llatí i història de l’art al Col·legi Sant Gregori. També va ser editor de la versió espanyola de la revista Franco Maria Ricci (FMR), i crític d’art a nombroses revistes.
La recepció de la seva obra ha viscut dos moments ben diferenciats. Garriga es va donar a conèixer amb llibres de difusió limitada: Entre el neguit i el silenci (1959, autoeditat), Foc nostre, somni… (1960), Paraules (1962), i Paraules cap al tard (1973). Després vindrien dues dècades de silenci fins que l’editorial Columna publica Els colors de la nit (1990, els costos a càrrec de l’autor), i Setembre (1992), que havia guanyat Premi López-Picó de Vallirana).
A partir d’aquí, el reconeixement, creixent, es correspon amb un seguit de publicacions i premis: Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005; Englantina d’or als Jocs Florals de Barcelona), Camins de serp ( 2009), Ragtime (2011; Premi Cavall Verd–Josep M Llompart). I, finalment, tornar és lluny (2013; Premi Carles Riba 2012). Recentment Adia edicions ha publicat l’antologia Demà no és mai.
La recepció havia estat desigual, però els trets comuns que caracteritzen la seva obra eren reconeixibles ja en els primers llibres. El poeta Antoni Clapés va comentar-ne alguns tot presentant Tornar és lluny. Un d’ells és el que anomena “essencialització del llenguatge”, ja present a Foc nostre, somni…, i que Clapés vincula amb els corrents abstractes que aleshores dominaven la pintura: “Es tractava de dir allò que només podia ser dit altrament, d’una manera velada: en això, després ho vaig anar entenent, consisteix la poesia”, afirma Clapés.
Un altre tret de la poesia de Francesc Garriga és la desconfiança envers el llenguatge, que el poeta proclamava a Paraules, i torna a aparèixer a Tornar és lluny: “no m’acabo de creure les paraules / respiren massa a prop del meu silenci”. Les paraules disfressen allò de què parlen. La vida.
Finalment, els temes. L’obra de Garriga afronta de manera recurrent temes com la mort, la solitud i el temps, però ho fa sense estridències, amb un llenguatge senzill, nu, gairebé sense metàfores, que –amb paraules de Jordi Nopca– ens regala una poesia “íntima, feridora i clarivident”.
…
aquesta és la condemna:
plantar paraules.
regar-les amb paraules,
collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,
barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, paraules
líquides,
per disfressar la vida
de mort, la mort de vida.
cap pausa.
no em pregunteu per què.
…
Aquest poema pertany al poemari Temps en blanc. Aquest i altres llibres de Francesc garriga els trobareu a Biblioteques de Barcelona:
Camins de serp. Barcelona: Edicions 62, 2009
Els colors de la nit. Barcelona: Columna, 1990
La nit dels peixos. Barcelona: Proa, 2005
Ombres. Barcelona: Proa, 2000
Ragtime. [Barcelona]: Labreu, 2011
Setembre. Barcelona: Columna, 1992
Temps en blanc. Barcelona: Proa, 2003
Tornar és lluny. Barcelona: Proa, 2013
…
I també el documental de Toni Moreno, Una ombra al sol:
MORENO, Toni. Una ombra al sol: Francesc Garriga Barata. [S.l.]: Grogues cauen les fulles, 2014.
…
Us deixem amb el booktrailer que l’editorial Proa va fer de Tornar és lluny:
Deixa el teu comentari!