El lector opina
Hores tangents
de Miquel-Lluís Muntané
Emboscall, 2012. Demaneu la reserva d’aquest document
Escrivim per millorar, ampliar i alhora precisar –si és possible- la percepció que
tenim del món i de les relacions que el configuren. Per això, tal com escriu
Francesc Parcerisas al pròleg, les Hores tangents són unes breus proses en
què l’autor duu a terme l’esforç de saber mirar, distanciant-se de la realitat
observada i obtenint d’aquesta distància un coneixement, una lliçó. De la
mirada de Miquel-Lluís Muntané, home de lletres d’un reconegut prestigi per la
seriositat i rigor dels seus plantejaments ètics i estètics, i poeta de primera fila,
en sorgeix un recull de quaranta-tres proses poètiques que il•luminen i, per
tant, recorden alguns dels aspectes més oblidats i recòndits –però no pas per
això menys importants- de la vida quotidiana, entesa aquesta com una part
essencial de la realitat. Potser no tothom assolirà aquesta mirada. Potser hi
haurà alguns Ixelves de “pupil•la (excessivament) fiscalitzadora” que en
quedaran exclosos, perquè tal com assenyala el poeta al primer text que ens
ofereix “els rellotges no giren al mateix temps per a tothom, i el banquet s’ha
acabat per als qui ignoren els codis pregons de la litúrgia”. Uns codis que es
basen en uns valors com ara l’assoliment de la perfecció i de la bellesa
mitjançant l’esforç creatiu i sensual “exercitar-se en la ciència de traduir el codi
dels sentits”; la reflexió serena i madura sobre el pas del temps “la joventut
inquieta i confiada, cremant com un llumí, eix del món, paradigma de la
fugacitat”; la força del que és essencial, l’energia oculta, misteriosa i bella de
les coses petites “la delicada bellesa d’una gota que cavalca sobre la tija nova
d’un baladre”; la complexitat de les sovint difícils i contradictòries relacions
socials “sota el gest opulent dels qui seuen al voltant de la taula, el xiscle
torturat que rebota per les parets de la cambra encoixinada”; l’esperança vital
com a metàfora llunyana de la força de l’amor “al guaret pedregós que l’ignar
jutjaria anodí hi alena un microcosmos dens, capaç d’infantar alguna cosa que
s’assembla a la joia”; la reflexió desapassionada i lúcida sobre
l’existència “sentències sàvies proclamen que ens escau amb prou feines la
condició d’un baf, d’un incís dins la infinitud del no existir”; el plaer de la
senzillesa, com a referent de la felicitat “fer d’una flassada el niu de la puput,
d’una estufa el centre del sistema solar, i d’un baldó la frontera amb el món”…
Cada prosa poètica constitueix un disseny, aparentment simple i esquemàtic,
però que inclou una reflexió profunda de gran complexitat. Un disseny ple
de detalls subtils i de notable exquisidesa, detalls plens de llum i de riquesa
lèxica, detalls que exigeixen un excel•lent domini de la tècnica expressiva
i un criteri selectiu clar i precís. Sembla com si l’autor considerés que, en
reduir els components del text als seus elements essencials, més enllà de les
seves indubtables connotacions ètiques i socials, ja tot just apuntades, estigui
construint una expressió de caire més universal, gairebé despullada de la
inevitable subjectivitat que tot text comporta.
Saber mirar, saber dir, saber escriure. “Tot començava (o semblava començar)
amb una fulgència que naixia en la profunditat de l’iris…”
Marcel Fité
Deixa el teu comentari!