Poesia aplicada : Poesia i Revolució
Pot la poesia ser neutral? Déu ser-ho? Si partim de la noció elemental que la poesia és paraula i és comunicació i per tant és fruit d’una activitat humana (tot i suposar un ús del llenguatge d’una alta valoració estètica), la poesia no pot restar al marge de la història ni de l’esdevenir de la societat, com tampoc pot quedar al marge de l’evolució del llenguatge. Ningú és neutral com tampoc ho són la paraula i la poesia que mai són alienes a la societat i sempre encarnen una avaluació ideològica, fins i tot quan callen i ometen. Pot una cosa tan humana com la lluita per la justícia romandre aliena a allò poètic? Citant al poeta Miguel Hernández, és ben bé al contrari, la poesia pot esdevenir un arma de guerra.
Segons James Iffland (Ensayos sobre la poesía revolucionaria de Centroamérica. San José: EDUCA, 1994) la categoria de poesia revolucionària fa referència a “…una poesia que defensa més o menys obertament un canvi profund de les estructures econòmiques, polítiques i socials d’un país…”. Aquest tipus de poesia ha sigut classificada de diferents formes i recorrent a termes similars, entre les més freqüents trobem: compromesa, social, de protesta, rebel, testimonial, política i revolucionària.
Els poetes que es circumscriuen dintre d’aquest grup s’identifiquen sense embuts com revolucionaris i les seves obres reflecteixen la lluita política des d’una varietat d’eixos temàtics: nació, religió, mort, militància política, amor, erotisme, dolor… són persones compromeses no només a través de la literatura, sinó també personalment, amb la causa revolucionària.
Els poetes revolucionaris posen veu a la resistència, a la revolució i expressen un esperit de lluita i ànsia de justícia. La seva lectura pretén canviar el mon i ens incita a canviar a nosaltres mateixos davant el mon.
La poesia revolucionària, en qualsevol context, té la importància que li dóna el seu potencial: el ser una elevada manifestació estètica forjadora de consciència. És una poesia crítica que qüestiona la realitat social i política. Pot ser acusada de propagandista o pamfletària però l’art revolucionari és art perquè té un treball estètic sobre el seu material a més d’un perfil alliberador.
És possible caure en l’error de reduir el concepte de Revolució a la seva accepció marxista, què és la més estesa i actual, però de revolucionaris n’hi han hagut molts i de molt diferents. Molts poetes han posat la seva ploma al servei de la revolució, començant pels romàntics i partidaris de les revolucions liberals i nacionals durant el segle XIX com Lord Byron al Regne Unit, Victor Hugo a França, Sándor Petöfi a Hongria, José Martí a Cuba o el mateix José Espronceda a Espanya. D’altres poetes revolucionaris ho han estat en camps com el feminisme, com l’argentina Alfonsina Storni; o en l’ecologisme i el pacifisme del nord-americà Henry David Thoreau.
Tot i així, els més destacats poetes revolucionaris s’han significat en el segle XX, com el llibertari León Felipe, o els socialistes Miguel Hernández, Rafael Alberti i César Vallejo durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Bertolt Brecht i Pier Paolo Passolini en la lluita antifeixista a Alemanya i Itàlia; els bolxevics Itzik Ferfer i Leib Kvitko que lluitaren contra el nazisme i foren assassinats als pogroms stalinistes. I sobretot a l’Amèrica Central i del Sud: Ernesto Cardenal i Gioconda Belli en la lluita sandinista contra el regim somozista a Nicaragua, Roque Dalton a El Salvador, Otto René Castillo a Guatemala, Pablo Neruda a Xile… tots ells utilitzen la poesia per comprometre’s amb una causa, per denunciar una situació d’abús, fan front a l’opressor amb una ploma a la mà per reivindicar allò en que creuen perquè no són neutrals i tampoc ho és la seva poesia.
Deixa el teu comentari!