Cicle de poesia:De pensament, paraula i obra. Miquel-Lluís Muntané i Sicart
La Biblioteca Guinardó–Mercè Rodoreda i l’Aula de Poesia de Barcelona van inaugurar el passat dia 25 d’octubre la 20a edició del Cicle de Poesia “De Pensament, Paraula i Obra” amb el recital del poeta barceloní Miquel-Lluís Muntané, en un acte conduït per Eduard Sanahuja.
En paraules del conductor del recital, l’Eduard Sanahuja, Miquel-Lluís Muntané és un tot terreny, un home que domina tots els pals. Té un vessant filològic, un de poètic, d’associatiu, comunicatiu, de professor i de crític musical. N’ha escrit vuit llibres de poemes, dues novel·les, llibres de assaig, traduccions i fins i tot, teatre.
Una característica de la seva trajectòria és l’elaboració i dedicació que rep cada poemari. Aquesta gran cura que es posa en cada obra fa que els seus reculls de poemes estiguin molt espaiats en el temps i que, en paraules de l’Eduard Sanahuja: “tot estigui mesurat. Tot acaba on ha d’acabar. Només es diu allò que cal dir”. El mateix autor afegia una altra tret definitori de la seva obra; assenyalà Muntané que cadascun dels seus poemaris tenia un “color” diferent degut a les tessitures personals, percepcions i condicionants que comporta cada cicle vital. Altre factor destacat apuntat per Sanahuja és la qualitat de la mirada de l’autor, una capacitat per destriar allò que cal veure del superflu. N’hi ha una voluntat de “que el vers soni a vers”, fins i tot quan escriu en prosa; quelcom que ell anomenà no pas prosa poètica sinó “vers en prosa”.
Tot i això, s’observa una certa contenció verbal, una tendència al poema curt amb final contundent i inexorable, combinant amb encert l’estoïcisme amb la tendència a la revolta, que és capaç d’ésser recordat. La seva és una poesia de dimensió humana.
A mode il·lustratiu, en Miquel-Lluís Muntané recità algunes de les peces que componen El Foc i la frontera (1997). En especial es va dissertar sobre el poema “Carta de navegar”; una al·legat sobre el gest d’estimar, insignificant, desubicat, però compromès.
Seguidament l’Eduard Sanahuja introduí el poemari Migdia a l’obrador (2003), format de sis blocs temàtics i poemes curts. Les lectures dels poemes referents a aquest llibre van tenir el denominador comú del símil i l’analogia. Rius d’Àfrica o el mateix Analogies recreen el món i la vida en ambients tan aviat sensibles i amables com crus i fins i tot sòrdids.
El tomb de les batalles (2009) va ser la tercera estació del recital. Segons l’Eduard Sanahuja, el poemari es tractat en dues vessants temàtiques. El poeta avalua la realitat que l’envolta amb profunditat, esdevenint quelcom semblant al diafragma d’una màquina fotogràfica. Es llegiren els poemes Els mobles, te
Miquel-Lluís Muntané recità a més el seu poema Elogi de la tristesa, on defensa el valor d’aquest sentiment i la seva capacitat per esdevenir un motor vital tan vàlid com la venjança, l’amor o la felicitat:
Hi ha gent, segons m’han dit, que viu de l’aire.
Els uns viuen d’amor; d’altres, de somnis.
Alguns viuen gronxats per la utopia
que els manté arrecerats de les onades.
Hi ha qui viu de secrets o de mentides,
d’il·lusions, miratges i quimeres.
Jo juro que es pot viure de tristesa,
sentir-la com el vent que empeny la barca,
com la saba que corre per les tiges,
com la flama que crema fulles mortes;
una tristesa fonda i solidària,
compromesa amb la feina més feixuga,
com fidel cavaller vetllant les armes;
tristesa que somou i purifica,
que combat la desesma i la transforma.
No és immortal qui viu de la tristesa,
però ningú no ho és, visqui com visqui.
Aquest poema va ser molt aplaudit pels assistents i fins i tot, en el torn de preguntes i comentaris, es va qualificà pel públic com “un dels poemes imprescindibles que passaran a la posteritat; sobretot pel que fa al vers: Jo juro que es pot viure de tristesa”.
El recital va tocar a la seva fi amb la lectura d’El Contrabaixista i Publicitat, enquadrats en el llibre “Hores tangents”. Recull de prosa poètica –o com es refereix l’autor: “poemes en prosa”– amb composicions breus però amb final sorprenent i colpidor.
Finalment, Miquel-Lluís Muntané ens explicà que ara mateix és immers en un nou llibre de poemes al que probablement titularà “L’home que xiulava en temps de guerra”, i com a comiat recità el poema inèdit Biografia. Un poema molt proper que qualsevol podria subscriure, i que porta com a temàtica l’eterna pregunta, rasa i crua: què carai hem vingut a fer en aquest món? En el cas de Miquel-Lluís Muntané és clar: fer una mica de tot, però tot bé.
Propera sessió:
Dijous 22 de novembre de 2012, 20h. Sala d’actes.
Recital de Sergio Gaspar
Presentat per Jordi Virallonga
Deixa el teu comentari!