Recordem a… Dionisio Ridruejo
Aquest any es commemora el centenari de la mort de …
Dionisio Ridruejo
(El Burgo de Osma, Sòria, 12 d’octubre de 1912 – Madrid, 29 de juny de 1975)
Poeta i intel·lectual espanyol, és reconegut com un dels màxims representants de l’anomenada Generació del 36 i una figura políticament molt rellevant durant els anys centrals del segle XX. Amic personal de José Antonio Primo de Rivera, va pertànyer a Falange des de la seva fundació; de fet ell és l’autor de la lletra de l’himne falangista “Cara al Sol”.
La influència d’Antonio Machado, qui va ser el seu professor a Segòvia, és notòria en el seu primer llibre, Plural y singular (1935), on s’agrupen els poemes escrits des de 1929. Durant la Guerra Civil participa a la sublevació, essent Director General de Propaganda en el bàndol feixista. Època durant la qual escriu molts poemes d’exaltació política i patriòtica en consonància amb la situació espanyola del moment, publicant Poesía en armas (1940). Un cop acabada la guerra funda la revista Escorial juntament amb Luis Rosales, des d’on promouen l’ideari falangista a través de plantejaments estètics clàssics. Les seves poesies de joventut, recollides al poemari En once años (1935-1945) (1950) li valdran el Premio Nacional de Poesía.
En 1941 marxa com a voluntari a la División Azul per lluitar al costat dels nazis al front oriental. En el retorn cap a Espanya publica Cuadernos de la campaña en Rusia (1944) i En la soledad del tiempo (1944), en què el to dels seus poemes ja no és exaltat sinó més aviat malenconiós, dominant els temes del cansament i el buit interior, bellament plasmat a Elegías (1943-1945). Trencarà a més amb el règim i amb Falange caminant cap a posicions democràtiques i liberals, i participant en l’anomenat “Contuberni de Munic” –trobada entre l’oposició interior i exterior del franquisme–, el que li suposa ser perseguit, desterrat i finalment exiliat a França, després del seu assaig Escrito en España (1962) on analitza amb honestedat la seva evolució política i el fracàs del franquisme. Morí però al juny de 1975 a Madrid sense arribar a veure el final del règim.
Tots aquests anys continuà escrivint una poesia intimista, senzilla i directa, marcada per temes com el pas del temps, la natura, l’amistat i l’amor. S’allunyà del seu classicisme formal primerenc dotant-se d’una més gran llibertat, reflexió i brevetat expressiva a Cuaderno catalán (1965) o a Casi en prosa (1972), i tractant en els seus darrers dies el tema del record íntim.
Deixa el teu comentari!