El lector opina
Paseos con mi madre. Javier Pérez Andújar
Paseos con mi madre / Javier Pérez Andújar. Barcelona : Tusquets, 2011.
Quan vaig agafar aquest llibre de Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) i em vaig posar a llegir, ja en vaig quedar meravellat i atrapat des de les primeres pàgines. Per què? Coneixia altres obres de Pérez Andújar i l’havia vist i escoltat en alguna de les emissions de programes televisius com ara “L’hora del lector” (Canal 33) i “Saló de Lectura” (BTV), dirigits i presentats per Emili Manzano, en què col•laborava. Pérez Andújar sempre m’havia semblat un crític fora del normal. No perquè fos una persona amb alguna discapacitat, sinó tot al contrari: perquè em semblava que posseïa moltes de les virtuts que no acostumen a tenir la majoria de crítics, tant de la premsa com de la ràdio i la televisió. Algunes de les virtuts que segur que jo no tinc.
De Javier Pérez Andújar sé ben poques coses, és veritat, però amb aquestes poques em conformaria si hagués pogut llegir bona part de la seva obra. De fet, només conec de referència alguns dels seus llibres, d’altres els he fullejats i d’altres me’ls he llegits. Per exemple, Catalanes todos, un llibre d’allò més divertit i rigorós sobre les quinze visites que va fer Franco a Catalunya; la seva primera novel•la, Los príncipes valientes, o el més recent i que m’ha mogut a escriure aquestes línies. N’hi ha un, però, que m’ha interessat d’ençà que me’l va esmentar Laureà Bonet i que només li vaig poder donar un cop d’ull per fora, fa més d’un any, a Madrid: un estudi sobre Salvador Dalí, Federico García Lorca, Luis Buñuel i altres membres d’aquella generació. Crec recordar que es titula Salvador Dalí. A la conquista de lo irracional, publicat per Algaba Ediciones l’any 2003.
Anem, doncs, a Paseos con mi madre. Tot i l’aparença que té de novel•la, com Los príncipes valientes (2007) i Todo lo que se llevó el diablo (2010), caldria considerar Paseos con mi madre més aviat com un llibre de memòries o com una obra autobiogràfica, sempre en el benentès que les fronteres entre els gèneres, igual que entre la ficció i la realitat, sovint resulten molt difícils d’establir (per no dir que són convencionals).
Pérez Andújar, en aquesta, anava a dir, novel•la, retorna a la seva ciutat natal, que no és altra que Sant Adrià del Besòs, una petita ciutat industrial situada a la desembocadura del riu Besòs, entre Barcelona i Badalona. Una ciutat o un barri? Un extraradi? Un suburbi? Un barri extrem? El que importa a l’autor, aquí, és que es tracta de la ciutat en la qual es va formar i es va construir la pròpia identitat i el propi imaginari. Una identitat que, al final, descobreix, com diu, en la veu de la seva mare. I al llarg del llibre, a través de l’evocació de les passejades que Javier feia amb la seva mare, i de les converses que recorda amb el seu pare o i la seva mare, i amb diversos amics i persones del barri, així com a través de tota una fauna humana que va coneixent gràcies als viatges que ha de fer amb bus o amb metro des del suburbi on viu fins a la ciutat on estudia, Barcelona, ens permet compartir la creació d’aquest magnífic escriptor en què s’ha convertit.
La ciutat de Sant Adrià del Besòs, una ciutat eminentment industrial, es va formar al llarg del segle XX, en què va acollir una quantitat important de població immigrada originària de la resta d’Espanya, de regions com ara Andalusia, Aragó o Múrcia. Actualment, al cap d’un segle, els immigrants procedeixen d’Àfrica, Amèrica del Sud o Àsia, però en molts aspectes els anhels i obstacles d’aquells que arriben a treballar a les fàbriques que identifiquen l’skyline de la ciutat —les xemeneies de la incineradora o les torres de la tèrmica— no han variat pas gaire al llarg dels anys.
Encara que només sigui a títol de mostra o d’exemple, val la pena, crec jo, de reproduir un fragment de l’obra en què Pérez Andújar exposa la seva visió de Sant Adrià i de Barcelona:
“Creceré a la orilla del río viendo de lejos Barcelona, que es una ciudad sin río. Pudiendo ser dueña de dos ríos, Barcelona no tiene ninguno porque no ha sido capaz de llegar ni al río Llobregat ni al río Besòs. Ha preferido el terciopelo del Liceu al terciopelo de las ortigas que hay en los solares, en los descampados, en los caminos que llevan a las fábricas. Barcelona suspira y dice que vive de espaldas al mar como quien se da cuenta de que se ha dejado el paraguas en el bar del ateneo, pero que tampoco le hace falta. La ciudad no vive de espaldas al mar, vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos. Cuando Barcelona visita a sus vecinos es para plantarles una incineradora de basuras. Barcelona tiene el Mare Nostrum a sus pies y levanta un Maremagnum para taparlo. No le hace falta mirar al Mediterráneo porque esa tarea la ha externalizado, ya se encarga de ello la estatua de Colón subido a su columna como Simeón Estilita.”
Autobiografia, novel•la, memòria o crònica…, tant se val. Què us sembla, amics lectors i lectores? Es pot ser més crític i més lúcid?
ALFRED SARGATAL
[…] mes de maig, al Club de Lectura de Novel·la Barcelonina, comentarem l’obra Paseos con mi madre, del Javier Pérez Andújar, i tindrem el luxe de fer-ho amb la presència del mateix […]
Deixa el teu comentari!