Poesia aplicada: Haiku
La poesia japonesa centenària de la calma, la observació i la natura.
El haiku ha estat relacionat històricament amb la cultura japonesa i les seves tradicions centenàries: la cerimònia del té, la cura de jardins i flors, la cal·ligrafia i altres arts tradicionals com el teatre, la música, la pintura, …
Els origens del haiku són les antigues religions orientals i la poesia xinesa clàssica. El Taoisme i el Confucianisme sorgeixen a Xina durant el segle V a.C., mentre el Budisme, que procedeix de l’Índia, s’introdueix a Xina en el segle I a.C.. En els segles VI al VIII es consolida la influència xinesa al Japó, una influència que s’estén a tot els àmbits de la vida, fins arribar a la literatura.
Temàticament la literatura xinesa clàssica influí amb la espiritualitat heretada de la tradició religiosa i la comunió amb la natura. També amb la seva temàtica pessimista, la nostàlgia, el pas del temps o l’esgotament de viure.
Així, segons els poetes japonesos del s. XVII, el haiku és simplement el que està succeïnt, en aquest lloc, en aquest moment. En ells el poeta tracta del que percebeixen els sentits, de la realitat i la natura que l’envolta, i mitjançant l’apreciació directa d’un aconteixement, fins i tot trivial, que crida la seva atenció, espirituallitza el fet elevant-lo per sobre de la seva trascendència.
La font d’inspriració pot ser un rierol, una muntanya, la vegetació o el clima. Acostumen a estar impregnats d’un gran sentiment d’estació, ja sigui primavera, estiu, tardor, hivern o Any Nou, conceptes molt tradicionals a la tradició nipona; i acaba sent una característica del haiku incloure una paraula que faci referència a l’estació de l’any en que es fa el poema, relacionant diversos elements i objectes naturals, per a que el lector la pugui reconèixer i identificar.
Actualment el haiku es troba en un gran moment, amb una gran presència a la premsa japonesa, la seva afabilitat i facilitat de composició el fa popular, la qüestió que es plantegen els estudiosos és si una forma poètica basada fonamentalment en la observació, la calma espiritual i el contacte directe amb la natura pot perdurar en el segle XXI, en una societat deshumanitzada que ha perdut aquests valors i viu amb la presa de les societats modernes.
Tot i l’estret lligam entre el haiku i la cultura japonesa, ha traspassat fronteres esdevenint un gènere poètic obert i universal, ha inspirat i ha estat adoptat per escriptors de tot el món com: B.H. Chamberlain, D.H. Lawrence, James Joyce, Jack Kerouac, José Juan Tablada, Octavio Paz, Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Luis Cernuda i Mario Benedetti.
Deixa el teu comentari!