El lector opina
Tornar a «L’ombra del vent» 25 anys després (la Barcelona que ja no hi és).
Un quart de segle després de la seva publicació, obrir de nou L’ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón ha estat molt més que una relectura: ha estat un viatge en el temps. Un retrobament no només amb els personatges, sinó amb la persona que jo mateix era la primera vegada que vaig recórrer les seves pàgines empès per la publicitat i el boca-orella d’aquell moment.
En aquesta segona mirada, ja lluny de la ignorància del primer descobriment, Zafón em va tornar a atrapar. L’autor teix una teranyina on el passat de Julián Carax i el present de Daniel Sempere es mostren com dos mons clarament paral·lels. Cada secret revelat, cada personatge secundari que semblava casual i cada gir del destí formen part d’unes trames que en algun moment semblen irresolubles però, de una forma o altra, acaben encaixant a la perfecció. És fascinant adonar-se de com les històries d’amor, de venjança, de tragèdia i de salvació s’entrellacen capítol a capítol amb paciència i precisió.
Però rellegir aquesta història avui també implica xocar frontalment amb la nostàlgia d’una Barcelona que ja no existeix. Aquella ciutat gòtica, boirosa, silenciosa i espectral que descrivia Zafón ha quedat sepultada sota la gentrificació, el turisme de masses i el ritme frenètic dels nostres dies. És impossible no sentir el trist enyor d’uns espais reals que l’especulació i el temps han destruït. La Barcelona de Zafón és ara un fantasma literari, tan bell com vell que només reviu quan obrim el llibre.
La prosa de l’autor, per a mi, profundament cinematogràfica, continua transportant-me amb la mateixa força que la primera vegada. Per això, aquesta efemèride és l’excusa perfecta per a dues coses que crec importants. Per als que ja vam trepitjar aquests carrers, és el moment de gaudir d’una lectura pausada i emocionar-nos de nou amb la dignitat d’en Fermín o la tendresa dels Sempere. Però, sobretot, és una invitació per a tots aquells que encara no s’han endinsat en el misteri. Llegir-lo avui, per primer cop, és adonar-se que la literatura pot ser un viatge addictiu que t’atrapa des de la primera pàgina.
En acabar el llibre, queda una inevitable sensació d’enyorança. L’ombra del vent ens demostra que les grans històries ens esperen pacientment que un dia les descobrim i gaudim de la seva màgia.
Jordi B.
Deixa el teu comentari!