La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana llegir… La casa de les Tres Xemeneies
La casa de les Tres Xemeneies/ Andreu Claret. Barcelona: Columna, 2025
Andreu Claret és un periodista i escriptor nascut a la localitat francesa d’ Acs l’any 1946. Fill de Maria Serra i Clotet i Andreu Claret i Cassadesus, fundador d’ ERC. Va estudiar batxillerat a França abans de tornar a Catalunya amb la família. Va estudiar Arquitectura i Economia a la Universitat de Barcelona. En ser expulsat de la Universitat, es va llicenciar en Periodisme a l’Escola de Periodisme de l’Església de Barcelona. Ha treballat als principals mitjans de comunicació catalans tant en premsa escrita com a la radio. Va estar implicat en la lluita antifranquista i va militar al PSUC i al PCE. Va liderar l’ Institut Europeu de la Mediterrànea i va ser director de la Fundació Ana Lindh. Actualment es membre del comitè editorial d’ El Periódico, del consell consultiu del Diplocat i del consell científic del Real Instituto Elcano. Com a novel·lista ha publicat set llibres. L’any 2019 va guanyar el Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica, amb el seu llibre “El cònsol de Barcelona” i l’any 2013 el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull amb la novel·la “París erem nosaltres”
“La casa de les tres xemeneies” és la seva darrera novel·la. El protagonista és Ramon Cardona, un noi fill de pares republicans, que arriba a Barcelona per estudiar l’any 1962. Viu a una casa al Poble Sec i allà coneixerà els veïns, les seves preocupacions, la seva vida i amb això es farà una idea de com funciona el regim de Franco. Per altra banda, un dia al tramvia s’enamora de Candida, una dona casada, amb la qual comença una relació.
La trama de la novel·la transcorre principalment als districtes de Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Eixample i Sarrià-Sant Gervasi, encara que també tenen un cert protagonisme indrets de Gracia, Les Corts, Sant Martí i Horta-Guinardó.
Per acabar, us oferim un fragment del llibre:
“Des que he arribat de França, donar tombs amb el 29 ha esdevingut el meu passatemps preferit els caps de setmana. Amb resignació, he renunciat a descobrir la ciutat èpica de la qual m’han parlat els pares, i m’esllangueixo en una Barcelona que trobo fosca i provinciana. La carrossa dels pobres, com li diuen, em permet vorejar barris benestants, figurar-me’n d’ altres o s’amunteguen nouvinguts i intuir indrets gamberros on potser hi ha més vida per un jove de disset anys com jo. És un ritual de circumval·lació que inicio a mig matí, quan el tramvia tragina sorolloses famílies carregades de fills, para-sols i carmanyoles, adolescents primerencs que solen fer xerinola a la plataforma, i noies rialleres que seuen de dues en dues, o de tres en tres, agafades de la mà. Ells van amb la calça curta, la camisa acabada de planxar i la clenxa ben marcada. Elles duen vestits sense mànigues, i calcen sabates xarolades. Es parapeten darrere d’un serrell que els arriba als ulls. “
Deixa el teu comentari!