Anna Aguilar-Amat i Castillo és escriptora i professora de Filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

En la seva darrera publicació, desplega la seva faceta d’investigadora i de documentalista que aplica a una història d’autoficció, d’estil impecable i amb una base biogràfica, la de la seva pròpia biografia. Aquesta novel·la, com ella mateixa manifesta, li ha servit per donar “Una nova vida per a les deixalles de la memòria al contenidor del temps.” (p. 18).

Aquesta introspecció li permet endinsar-se en la seva història familiar, tantes vegades escoltada, amb clars i obscurs i un tràgic final, en el context de la Guerra Civil. L’autora recrea el fatídic final del seu avi i intenta omplir els buits i la foscor que li han deixat els records a partir d’allò que li evoquen els seus vestigis i també tant de les aportacions obtingudes tant dels entrevistats com de la documentació consultada a l’arxiu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona on va treballar; és així doncs com en descriu el procés: “Per posar cada gep al seu cos, per col·locar el despropòsit i l’infortuni al cor particular d’on han sortit, cal fer una àrdua tasca d’anar estirant un fil que no s’acaba, i escriure-ho és una falsa manera, però una manera possible, de posar el mot Fi a alguna cosa.” (p. 19)

Ens referim a Joan Baptista Aguilar-Amat (1882-1936), el protagonista. Va estudiar enginyeria industrial i fou un científic especialitzat en malacologia que va ser director i conservador del Museu de Zoologia de Barcelona alhora que també va fundar la institució Catalana d’Història Natural que també presidí. És en l’exercici de la seva professió que va realitzar viatges i investigacions a països llunyans que esdevenen escenari i testimoni dels fets, que ens porten a finals del segle XIX i principis del segle XX. Al final del llibre, una llista de notes amb referències bibliogràfiques i un petit apèndix documental amb fotografies completen l’obra.

En el transcurs de la trama pels set capítols que la conformen: L’armari de banús, El rastre, La sospita, Dels viatges ultramarins, El balcó buit, Pretèrits imperfectes i La inculpació, es poden entreveure temes com la família, guerra, la mort, la recerca, la descoberta científica, com afrontar uns esdeveniments no esperats i no buscats, entre d’altres, essent sempre fidel als propis ideals. Una mirada des de la barrera, no idealitzada, que, analitza, descriu i desgrana la història -les històries- que tenen nom i cognom encara que no es tractin de perfils reals, amb profundes reflexions que van endarrere i endavant en el temps.

Per una banda, es tracta d’una obra literària que esdevé un gran homenatge als “naturalistes morts”, aquests professionals i apassionats de la natura que -això sí- amb noms i cognoms van fer història i gràcies als quals devem el coneixement de les ciències naturals i dels éssers vius del món natural que van viure històries fascinants i van obrir pas en tots els sentits i que van fundar i donar prestigi a les institucions científiques que avui en dia encara continuen: d’entre els quals són esmentats, hi ha la Roser Nos, en Fritz Haas o Josep Maluquer Nicolau. Per altra banda, l’autora sempre es qüestiona el concepte de “veritat” de manera que no són ni d’unes memòries ni d’una biografia sinó una “mena de ficció” (p. 19).

En definitiva, una història particular amb històries paral·leles -i alhora entrellaçades- que no tenen perquè trobar-se i que van poder ser. Us convidem a llegir aquesta representació per viatjar al món “d’antes” de la mà d’una viatgera del món actual.