El lector opina
Hamnet, de l’escriptora Maggie O’Farrell (1972), publicada el 2020, ha rebut el Premi del Cercle Nacional de Crítics del Llibre dels Estats Units i el Women’s Prize for Fiction. L’any 2025 s’estrena la pel·lícula dirigida per Chloé Zhao i coescrita amb Maggie O’Farrell, justament en cartellera al nostre país. (Puntualitzar que jo em referiré a la novel.la, no a la pel·lícula)
El motor que va portar Maggie O’Farrell a escriure Hamnet s’expressa a les notes al final de la novel·la. A l’autora li cridava l’atenció el desconeixement que es té sobre el fill de William Shakespeare (1564-1616), anomenat Hamnet, i s’interessava per la relació entre el fill que va morir i l’obra que Shakespeare va escriure quatre anys després. L’autora expressa als agraïments: “Gràcies en especial a Mr. Henderson, que a les seves classes d’anglès del 1989 em va parlar per primer cop de l’existència de Hamnet, el fill de Shakespeare, que va morir als 11 anys”. La vida privada de Shakespeare és molt poc coneguda.
La novel·la és una ficció. El personatge principal és Agnès Hathaway, dona de Shakespeare i mare de Hamnet. En la realitat, se sap que era una pagesa; Maggie O’Farrell la ficciona com una heroïna —diria jo—: vident, curandera, salvatge, una dona que pertany a la natura.
L’autora decideix presentar el personatge de Shakespeare com a llunyà i sense nom, mentre que tots els altres personatges en tenen. Ell és el pare, el marit, el fill, el germà, l’instructor de llatí… L’autora explica que li hauria estat molt difícil escriure la novel·la si hi hagués aparegut el nom “William Shakespeare”, ja que hauria pertorbat la seva escriptura i també la del lector, tenint en compte la celebritat de l’escriptor universal. Sobre el personatge no anomenat, l’autora el descriu com a immadur, juvenil, una mica covard i, en algunes situacions, descol·locat, com si no s’assabentés de què va la vida. Com a lectora, he de dir que em va sorprendre: no em va semblar del tot creïble.
El contrast amb Agnès és gran. Ella és vident: pot saber quan moriran les persones del seu entorn; recull flors i herbes, fa medicines i cura la gent del poble. És un personatge valent i savi. Coneix les abelles i les tracta sense cap tipus de protecció.
En algun moment de la lectura vaig percebre que el personatge d’Agnès estava una mica mitificat: ens dona la imatge d’una deessa del bosc, una dona sàvia, en possessió d’un falcó que l’empodera.
Hamnet és una novel·la molt femenina. L’acció de la protagonista té molt a veure amb el treball manual: és un “fer”, un llençar-se amb tot el cos, una acció molt orgànica. Com a experiència personal, puc dir que avui, mentre endreçava la casa, m’he recordat de la novel·la i m’he adonat de com expressa tan bé el moviment i l’acció dels personatges femenins en el fer domèstic, especialment de la protagonista, Agnès. S’hi expressa amb molt detall la quotidianitat, el dia a dia, els hàbits: fer el dinar, encendre la llar de foc, donar de menjar als porcs, esquilar les ovelles.
El que m’ha fet escollir aquesta autora i aquesta història en concret ha estat el seu estil literari. És fascinant la riquesa en l’expressió dels sentits, les sensacions i les emocions. La immersió en els sentits fa que, com a lectors, estiguem allí: som Agnès, som el moviment, podem sentir el que ella sent, el que olora, el que viu. Mitjançant els sentits s’expressen també les emocions; per exemple, la mala olor s’utilitza per transmetre l’estat d’ànim depressiu del marit.
Les descripcions de l’autora tenen molt a veure amb la kinèsia (llenguatge corporal) expressada en paraules: amb els gestos, els personatges es mouen i es descriuen frases com “doblega un genoll”, “acaricia un floc de cabell”, “un colze”, etc. La narradora mira i mostra els gestos dels personatges; aquests expressen més que les paraules. Com a lectora, m’ha estat molt fàcil enganxar-me a la història.
La història succeeix al segle XVI. L’autora ha fet una investigació acurada del context: com era la vida a les cases, als poblats, al camp i a Londres; els estris que s’utilitzaven; com eren les cases i els carrers; les professions; què feien les dones i què feien els homes; i també sobre les plantes per fer remeis.
Tenim un punt de vista que exalta la natura, el prepersonal, la terra. Aquest mateix punt de vista, que és el d’Agnès, també rebutja la ment, la raó i les paraules: no les entén, no li serveixen. A ella li serveix mirar, observar, olorar, tocar i moure’s. Així, en algun moment rebutja la manera de ser del seu marit, que segons ella viu en la ment. Per a ella no serveix, no l’entén: és un món obscur.
El punt de vista de la protagonista m’ha fet reflexionar i defensar que som éssers pensants, que tenim una ment i una raó que és una eina que ens serveix per evolucionar com a éssers humans. La mirada profunda o la consciència condueix la ment, el cos i la vida, i s’han d’harmonitzar per avançar junts.
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!