El lector opina
Endinsar-se en l’univers de Mercè Rodoreda pot ser, per a molts, una aventura plena de goig i de dolor. Goig per la sensibilitat extrema amb què construeix personatges, històries i paisatges; dolor per la manera com els desbudella o els destrueix al servei del missatge i de la trama.
En totes les seves obres utilitza, en diferents mesures, elements fantàstics que li permeten explorar sense límits la realitat, el desig i la memòria individual i col·lectiva.
A La mort i la primavera, obra publicada pòstumament, Rodoreda porta aquesta dualitat goig–dolor fins als seus extrems més radicals. Potser per això la va deixar inacabada i arraconada dins un calaix.
El primer pas per apropar-nos-hi és saber que la va escriure durant els anys d’exili, amb una intenció i un resultat clarament autobiogràfics. Aquest context ens ajuda a comprendre el significat de la seva simbologia complexa: la natura fosca i amenaçant, els rituals ancestrals i sàdics, el poble asfixiant i repressiu, el poder absurd…
En molts passatges em vaig sentir angoixat i desbordat pel sadisme i la duresa de les imatges i de les situacions. Però, sens dubte, aquesta era la intenció de Rodoreda: portar el lector al límit del dolor, fer-nos empatitzar amb el patiment i la solitud de l’individu enmig de la barbàrie, i alhora fer-nos sentir el goig de la rebel·lia com a única forma de supervivència.
En definitiva, per a mi és un llibre atemporal i distòpic, que, malgrat el moment en què va ser escrit, permet que cadascú interpreti el seu simbolisme de manera individual o col·lectiva.
Jordi Batalla
Deixa el teu comentari!