Els perseguidors de paraules / Marc Artigau i Queralt. Il·lustracions de Màriam Ben-Arab. Barcelona : Estrella Polar, 2018

Les Paraules, en majúscula, estan vives i esdevenen l’objecte a preservar. En el Món de les Paraules, hi ha dos tipus de “perseguidors”: els seus amics i amants que les volen posseir i convertir en històries, i els monstres que volen menjar-se-les. En el rerefons de l’obra, aquesta dualitat es manifesta en la defensa del llenguatge com a mitjà essencial en les relacions humanes, fruit de la tradició cultural que se’ns ha transmès i que corre el risc de desaparèixer. L’autor ho fa de manera des-acomplexada i amb completa naturalitat i enginy.

La protagonista es diu Noa: és una noia molt inquieta i és a través d’ella que se’ns explica aquest camí de descoberta i d’aprenentatge. El fet que el detonant sigui un somni i no la lectura li dona un punt més de màgia i -com no- la biblioteca escolar on transcorre és un lloc ideal i n’està plena, de paraules. En aquest viatge iniciàtic els apòstrofs, les vocals, les comes … prenen entitat i interactuen amb la Noa.

El llibre està estructurat en dues parts: ‘Paraules que desapareixen’, ‘El Palau de les Paraules’ i ‘El bosc de les faltes d’ortografia’. Cadascuna d’elles ofereix definicions i fa analogies entre les funcions  dels elements ortogràfics amb el personatges que els representen, de manera divertida, i engrescadora. Com diu la protagonista: “Agafaré el llibre en blanc i imaginaré… un oasi o no, millor una ciutat…” (p. 62) i “-Aleshores la Noa ho va entendreal món de les paraules els minuts i les hores no eren tan importants. El Verb va continuar: -Aquí trobaràs prestatgeries amb tot tipus de paraules. En diferents seccions. També n’hi ha alguns que les intercanvien.” (p. 70).

Les descripcions i estil de la novel·la des d’un punt de vista escènic són genials, i cal tenir en compte que el seu autor, Marc Artigau i Queralt, és autor de teatre, a més d’haver escrit  poesia i prosa. Les il·lustracions, adreçades a un públic no tan infantil, són molt boniques i ben escollides ja que expressen en tot moment les emocions per les quals va passant la jove Noa.

Aquesta història té moltes significacions -al meu entendre- que van adreçades a un públic jove i també al que no ho és tant. Es tracta d’una faula en què les metàfores estan carregades de missatges: és una narració que convida a enamorar-te de la literatura, que fa pedagogia sobre què implica l’existència d’una llengua, les paraules les  normes que la conformen, per un mateix i per la societat. Convida a estimar l’art d’escriure, persuadeix als qui volen reduir-les a la mínima expressió, i esdevé un clam en contra de tota censura i de tot  obstacle en favor de la llibertat.

La seva utilitat com a recurs didàctic aposta per anar més enllà del món en què la imatge i la immediatesa han guanyat tant de terreny, i posa en valor  la lectura i la imaginació com a porta al coneixement i valor social. És a dir, amb “imatges” es presenta una realitat que no seria la mateixa i restaria coixa sense un discurs o narrativa fonamentat que les articuli i contextualitzi.

Si bé no es tracta d’una novetat editorial, és una història a-temporal que en el context cultural i educatiu és de rabiosa actualitat ja que posa de relleu: en primer lloc, la importància dels idiomes (sobre la situació del català); també les circumstàncies i context sociolingüístic derivat del seu ús (el “perill” dels barbarismes, fet que sembla al·ludir el fenomen de disglòssia en què es troba) i, finalment, la importància de la lectura i de les Humanitats per la formació i aprenentatge en l’àmbit escolar (la reculada del català a l’escola i el desprestigi induït pels dirigents dels ensenyaments en aquest àmbit). Una història que no deixa indiferent.

Anna Nicolau