El lector opina
El lloc / Annie Ernaux. Barcelona : Angle, 2024. ISBN 9788410112193. Trad.: Valèria Gaillard Francesch
Annie Ernaux, és una escriptora francesa, catedràtica i professora de lletres modernes. La seva obra és autobiogràfica i considerada per l’autora com un encreuament entre la literatura, la sociologia i la història.
La novel·la El lloc fou el seu primer èxit, Premi Renaudot l’any 1984. Li seguiran el Premi Marguerite Duras i el Francois Mauriac. L’any 2022, amb vuitanta dos anys, va guanyar el Nobel de Literatura “per la valentia i l’ agudesa clínica en què descobreix les arrels, els estranyaments i les traves col·lectives de la memòria personal” segons va comentar l’acadèmia sueca.
Aquesta història és el testimoni d’una filla vers el seu pare. Comença amb una escena on la narradora explica el moment en que ha passat la prova per a ser professora d’institut. Al segon capítol han passat dos mesos i el pare mort.
Els capítols se succeeixen com pinzellades, també podrien ser escrits d’un diari de la seva infància i joventut, centrat en la relació amb el seu pare, però sobretot ella com a testimoni de la manera de ser d’ell, un pare que ve de una família proletària que se’n dona vergonya del seu estatus. L’escriptora expressa el que veu sense edulcorar les veritats, sense que li mermi la capacitat per narrar amb detall les misèries psicològiques que veu.
L’autora descriu un pare que aparenta un comportament i un enuig per no ser més instruït del que ell voldria. El resultat és tot un aparentar i una falta de naturalitat.
Com a narradora i filla expressa la distancia cada cop més obvia entre ells. La filla a mida que va creixent, segueix un camí traçat en la literatura, anirà ampliant la seva experiència en un món intel·lectual i allunyant-se de les arrels familiars.
El que es interessant també es que la narradora, no fa judici del que veu, no critica en cap moment al seu pare, el respecta i descriu, una anàlisi quasi científica del personatge, com si fos un diari de camp. Quan dic de manera científica em refereixo a que té un estil impersonal. Un estil poètic, pausat e impersonal.
Escriure una autobiografia de manera impersonal, sembla una paradoxa. He trobat una entrevista a YouTube: “Annie Ernaux. La historia nos enseña que casi no ha habido cambios sin ciertas violencias” presentada per Jamra Gomez Muñoz (13 de desembre 2019), on la autora es refereix a la impersonalitat. Diu que te aversió a ser el centre de atenció. Quan escriu, ho fa com si fos una altra persona i ella mateixa. El que escriu és sobre la seva vida, però es com un joc on tracta de projectar els fets amb una mirada sociològica, històrica i que no soni a confessió.
En els darrers fulls de la narració, l’escriptora comenta que ja han passat uns vuit mesos des de que va començar a escriure-la i que el que volia dir ja ha sigut expressat. Llegint aquestes paraules com lectors tornem a tenir la sensació de la lectura de un dietari.
El caràcter social de la novel·la, en concret, el comportament del pare el podríem extrapolar al comportament de la societat, i no és un passat, és un present. L’aparentar el que no som, la falta de naturalitat, la vergonya d’un mateix, és una herència de l’ésser humà que segueix definint els nostres temps fins qui sap quan, el dia en que la humanitat evolucioni.
Per acabar, afegeixo unes paraules de l’autora, tretes d’una entrevista que li fa Carmen Lanchares a la revista Vogue, el 6 d’octubre de 2022: “Només viure no és suficient per a mi. No em fa feliç. I quan dic viure, vull dir, tenir una ocupació, viatjar, quedar amb amics,… però no es suficient. Fa falta que escrigui aquells instants, aquells moments”.
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!