El lector opina
Vicenç Furió. La Boia: vivències i art. Barcelona: Llibres Parcir, octubre de 2024
El conjunt de capítols en què s’estructura aquest llibre de memòries són una anada i tornada d’anècdotes, obres i experiències que han representat per ell un camí iniciàtic, de descoberta, de sorpresa i d’aprenentatge en la seva professió alhora que afició. Un relat que traspua una sensibilitat desbordant i d’afinitats electives. Comença per la seva família a qui dedica el llibre, explica els fets que més el van marcar en la infància i adolescència, i evoca el punt d’inflexió que el porta a trobar pau i confort intel·lectual i vivencial en l’estudi de la bellesa i el sublim a partir de la troballa d’una carpeta plena de gravats de grans artistes. Així doncs, per una banda la investigació i constants viatges que fa pel món i, per l’altra la seva dedicació a la docència a la Universitat de Barcelona juntament amb la seva tasca d’escriptor, en l’àmbit de la sociologia i la història de l’art, es suma al seu afany col·leccionista.
En tot moment, l’autor fa partícip el lector de les seves preferències justificades de manera espectacular i profunda i sempre sense oblidar els seus mestres ni els amics que pren com a referents: els que té més a prop com és Joaquim Garriga a qui recorda, o historiadors de l’art com l’americà Ernst H. Gombrich. Una vida intensa, amb molta cura pels detalls i amb la mirada en cada projecte o recerca com si fos un joc de pistes.
La seva trajectòria en paral·lel ens és revelada tot convidant el lector a voler saber més i a voler admirar les obres d’art al natural, alhora qui ens deixen entreveure les seves preferències justificades amb un estil àgil, frases curtes, mesurat a la vegada que emotiu i breu però intensament que l’han fet créixer en tots els sentits que li han servit de salvació i de guia alhora: la seva ‘boia’ i que no es queda només per a ell sinó que necessita compartir. Una aventura darrera de l’altra que, de manera pedagògica, esdevé un aprenentatge per qui s’endinsa en el seu univers, tal com si estiguéssim assistint a una de les seves classes magistrals i, com no, a la seva lliçó de vida.
“Les raons estètiques són subjectives (p. 70)” i “Sempre he pensat que les obres que més ens agraden, aquelles que no ens cansaríem de veure, són les obres que, amb independència dels valors artístics que els atribuïm, ens connecten amb algun aspecte clau de la nostra personalitat o de la nostra biografia.” (p. 119).
Anna Nicolau
Deixa el teu comentari!