EL PARAL·LEL I EL POBLE SEC – II
EL PARAL·LEL, HISTÒRIA D’UN MITE / Miquel Badenas i Rico. Pagès Editors, 1998
Aquest és el segon llibre que dediquem al Paral·lel i el Poble Sec i al seu autor, Miquel Badenas i Rico.
Si en el llibre anterior se’ns mostraven les dificultats burocràtiques i institucionals que va tenir el barri pel seu desenvolupament, el llibre que comentem avui està dedicat exclusivament al Paral·lel com a zona d’oci, esbarjo i gaudi no únicament dels veïns i veïnes sinó també de molts barcelonins i barcelonines, principalment les classes treballadores que eren qui més l’assaborien.
No obstant hem d’assenyalar que aquest segon volum, ja escrit en català, és una edició ampliada i millorada de l’anterior. Hi ha capítols que l’autor reprèn a fi i efecte de donar-nos més informació de la que ens va oferir anteriorment, però també enceta capítols nous dins el quals s’identifiquen locals, bars, sales d’espectacles però sobretot prenen protagonisme les persones, artistes que van contribuir durant dècades a que el Paral·lel tingués aquell vigor que li va donar tanta nomenada, entre aquest artistes cal citar l’Alady (Carles Saldaña i Beut), en Josep Santpere, la Raquel Meller o l’Elena Jordi, però també persones que formaven part d’aquell micro-univers i que malauradament han quedat en l’oblit, citem: La Monyós (Dolors Bonella i Alcánzar).
D’aquesta curulla de persones que confegien el Paral·lel volem subratllar especialment el capítol LA MORT DE L’ARAGONÈS EN MANS DEL NEL·LO, aquesta història que ja s’esbossava en el llibre anterior, en aquí pren una destacadíssima volada, un relat verídic que si nosaltres estimessin realment la nostra història ja s’hauria fet en cinema o per capítols a la TV. I permetin-nos que ens engresquem i recomanar-los vivament la seva lectura.
Cal consignar que allò que es conegué de manera general com el Paral·lel no solament aplegava el capdavall de l’avinguda, sinó que s’estenia fins les Rambles i les Rondes (Sant Pau i Sant Antoni), perímetre ara nomenat el Raval però aleshores se’l coneixia com el barri xino. Una característica de tota aquesta zona era la convivència que hi havia entre el veïnatge, entre les persones diürnes i treballadores i l’àmbit nocturn, això donava una identitat poc comunia: esdevenia que el barri no dormís mai i a tothora hi havia gent al carrer.
Quan Miquel Badenas escriu aquest segon títol, el Paral·lel ha perdut tota lluentor i actualment no podem afirmar que conservi aquell aire popular que el va fer tan peculiar i que aquelles persones que el van sobreviure el van arribar enyorar tant.
Sílvia Fortuny
Deixa el teu comentari!