El lector opina
La febre d’or / Narcís Oller. Barcelona : Editorial Barcino, 2023
Abans de comentar directament el llibre que portem avui, potser caldria, d’una manera mol succinta, contextualitzar el llibre, l’autor i la seva gènesi
L’any 1833 el diari El Vapor publica el poema de Bonaventura Carles Aribau, ‹‹Oda a la Patria››, és el primer cop des, gairebé, l’edat mitja, que en una publicació surt un escrit en català. El poema i el fet que fos escrit en català té molt bona acollida i entre els intel·lectuals de l’època emergeix la voluntat de fer del català una llengua literària. Aqueta iniciativa pren volada i s’expandeix fins arribar a les classes populars, eixint d’aquesta manera dos corrents: els jocs florescos i els xarons. Els seguidors dels primers promovien un català culte i l’elaborat, mentre que el xarons es decantaven cap “el català que ara es parlà”. I així és com neix la Renaixença, fer renéixer la llengua, i Narcís Oller és fill d’aquest moment.
Narcís Oller (Valls 1846 – Barcelona 1930) va iniciar els seus escrits en castellà, però l’amistat i guiatge de Josep Yxart (cosí seu) i Joan Sardà (Procurador dels Jutjats com el mateix Oller), els quals ja estaven immersos en el nou corrent literari, fa que Oller ben aviat es decanti cap el català on en una carta a Unamuno palesa que es la llengua en la qual s’hi troba més còmode i la llengua on reconeix els seus personatges.
El llibre que ens ocupa ens explica la història de l’ascens i la davallada del seu protagonista, en Gil Foix, a qui envolten la seva família més propera i parents de més o menys proximitat però també trobem a dos grans protagonistes: la ciutat de Barcelona i la seva gent i la Borsa, on l’autor ens mostra dos moments àlgids d’aquest ambient, a l’inici del llibre i a la segona part, l’inici de la davallada a causa d’una crisi bancària que afecta Europa. I potser hi afegiríem un altre element no menys important, és una mostra de la cobdícia en totes les seves vessants i que demostra que tothom està subjecte, si les condicions són propicies, a practicar-la.
La història es desenvolupa de manera cronologia als fets i el lector i la lectora actual no descobrirà res que no conegui per sèries, pel·lícules, articles o llibres de coetanis de la Barcelona i de la gent de l’època.
Aleshores, que ho fa que aquest sigui un molt bon llibre (per no utilitzar l’eufemisme excel·lent)? Doncs el gran escriptor que és Narcís Oller, perquè Oller no es un escriptor d’ofici, no. Narcís Oller és un gran autor, que domina la tècnica, el llenguatge, el ritme i la contenció. En la història que ens explica hi ha moments que un autor menys destre cauria en el folletí, en canvi, Narcís Oller sap contenir totes les situacions sense caure en manierismes que devaluarien l’obra.
Com ja ens té habituats l’editorial Barcino, l’edició és òptima, tapa dura, paper i tipografia amables per els lector i la lectora. La versió és la que va supervisar el propi Oller per adaptar-la a la normativa fabriana.
Anteriorment he nomenat Unamuno, amb qui Oller mantenia correspondència. No voldria finalitzar aquest comentari de LA FEBRE D’OR, sense fer esment a allò que l’escriptor salmantí li va escriure a Oller: “Me parece tontísimo que usted se empeñe en escribir en catalan (…) debería escribir en espanyol así tendría usted más éxito”. Com poden comprovar les coses poc han canviar d’aleshores ençà.
Sílvia Fortuny
Deixa el teu comentari!