El lector opina
Sylvia Lagarda-Mata. Veus de mort als Encants Vells. Barcelona: Afora Edicions; Comanegra, 2024
El Premi Santa Eulàlia de Novel·la de Barcelona 2024 s’endinsa i fa honor a la llegenda del llibreter assassí de Barcelona. Una llegenda del segle XIX que ha fet córrer molta tinta que té, com a un dels seus referents un text literari del segle XIX que relata la vida d’un suposat exmonjo del Monestir de Poblet anomenat fra Vicenç. A casa nostra, té com a precedents més directes les versions de Ramon Miquel i Planas i la de Marcel Fité que són només un exemple de l’expansió que va tenir arreu de l’Europa del Nou-cents, de la qual molts autors se’n feren ressò, sempre disputant-se’n l’autoria o descoberta1.
Al més estil del gènere negre, està ambientada en la Barcelona del 1840, en què el creixement del carlisme feia perillar el règim fins aleshores controlat pel sector conservador i que estava en ple bullici amb les bullangues. És el resultat d’un moment convuls i apassionant. En aquest context, la presència d’un gentleman francès, sembla pertorbar els costums i la tranquil·litat de les autoritats policials, que l’arriben a considerar ‘una amenaça’. El protagonista insisteix en col·laborar en la investigació del robatori i assassinat d’un llibreter dels Encants Vells de Barcelona. Es tracta del Chevalier Auguste Dupin, un detectiu de ficció creat a mitjan segle XIX per l’escriptor estatunidenc Edgar Allan Poe i que ha reaparegut en obres d’altres autors sobretot de l’àmbit anglosaxó. Aquest personatge, considerat com el pioner del gènere novel·lístic policíac a Europa és una combinació entre dandi excèntric i científic pels seus rigorosos mètodes. En aquesta versió novel·lada de Sylvia Lagarda-Mata, la seva implicació en el cas és, a més, directa ja que es tracta del comprador i propietari del llibre que ha estat sostret de manera sanguinària, i que ha sigut el primer d’una sèrie de crims que assolen la ciutat.
Amb aquesta pàtina de desconfiança, el relat esdevé un recorregut per conèixer i descobrir la Barcelona més amagada de l’època. La descripció tan emotiva dels espais i costums de l’època així com del context històric de la ciutat deixen entreveure un procés de documentació i coneixement de la seva història política i cultural magnífics, així com també traspua el seu amor pels llibres en la seva doble vessant d’objecte de culte i de símbol de coneixement. A més, la novel·la esdevé, per tant, un al·legat a la figura dels qui treballen i estimen els llibres en el seu més ampli espectre: col·leccionistes, empresaris, estudiosos… portat a l’extrem per part d’un individu que representa el factor megalòman que els llibres poden suscitar en les ments inquietes.
El llibre que esdevé el mòbil o objecte de desig és real: obra de Francesc Garau, un jesuïta català, qualificador del Sant Ofici, i considerat com a cruel i fanàtic de la religió, que intervé en quatre processos celebrats a Mallorca el segle XVII: La fe trionfant en quatre autos: llibre controvertit de les cròniques mallorquines per tractar de la censura, càstig i mort exercida contra aquells qui defensen fermament les seves creences. I no gratuït.
El gavatx -com és anomenat- té molta determinació i és capaç de ser un revulsiu pels policies de la ciutat, tot i ser incomprès en un principi. Els paral·lelismes amb el llibre objecte de culte defineixen el protagonista com a ferm defensor de la veritat al marge dels tòpics, amb voluntat d’anar sempre fins el final i treure l’entrellat de qualsevol qüestió, que deixen bocabadats als responsables de fer complir la llei, com Teixidor que anava assentint, “fascinat per la lògica de tota aquella cadena de deduccions”. Curiosament el detectiu és natural de la Catalunya Nord, de Perpinyà i parla també català; aquestes diferències es poden interpretar com un reflex de la realitat social imperant: “Fins i tot els mateixos burgesos catalans eren conscients que continuaven sense trobar l’encaix amb Espanya. I a la llunyana i rància capital dels Borbons només sabien implantar mecanismes repressius de caràcter militar” (p. 37-38). A més del seu ferm interès en el llibre també desperta curiositat el fet de ser “francès” i coneixedor del català, fets que el converteixen en un prototipus si més no ‘estrany’. La versemblança, per exemple, amb el personatge d’Hércule Poirot queda palesa en deixar clar sempre que és belga tot i parlar francès, fet que provoca incomoditat o bé incomprensió en els altres.
Una novel·la molt raonada que serveix per conèixer i entreveure la història de la Barcelona bibliòmana i de tots els nuclis en què els llibres eren valorats que, en definitiva, serveix per explicar el context històric en què es fan referències a llibres, o bé a la inversa: una novel·la que lloa i empra tot el bagatge del passat intel·lectual i de la tradició i mitjans de transmissió del coneixement que simbolitza la passió que un llibre pot desvetllar en el cor d’un col·leccionista o amant dels llibres i de fins a quin pot arribar per a posseir-los. I que posa també la cultura catalana al mateix nivell que els clàssics europeus i capaç de moure muntanyes i de l’esperit de resiliència: les cultures no tenen límits ni censures.
Anna Nicolau
1 Josep M Vallès i Martí, “El llibreter assassí. Tardes a Poblet (III)”. Cultura i paisatge (18 de maig 2023): https://culturaipaisatge.cat/noticies/el-llibreter-assassi/
Deixa el teu comentari!