La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… 1960 Quan els nois amb corbata no anaven a la presó
1960: Quan els nois amb corbata no anaven a la presó/ Jordi Mercader. Barcelona: Columna, 2014
Jordi Mercader és un periodista nascut a Cartellà l’any 1956. A més de treballar per varis diaris i revistes, ha estat director de comunicació de la Diputació de Barcelona, d’ Edicions Primera Plana i de la Presidència de la Generalitat. Va ser membre del Consell Audiovisual de Catalunya i director general de Difusió de la Generalitat. Ha estat professor del Màster de Comunicació Política de la Fundació Campanals, Professor Contractat de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i consultor de la Universitat Oberta de Catalunya.
Luis Martínez de Galinsoga és el director de La Vanguardia. És un franquista convençut que desconfia dels canvis que volen fer alguns sectors del règim, ja que això traeix els ideals inicials. Un dia decideix anar a missa a la parròquia de Sant Ildefons i s’indigna perquè la cerimònia es celebra en català. Després de parlar amb el mossèn, marxa insultant Catalunya i els catalans. Els joves catòlics liderats per Jordi Pujol no volen passar per alt aquesta ofensa i per forçar la dimissió de Galinsoga del diari organitzen vàries accions de protesta i inicien una campanya de boicot al diari.
Els escenaris on es desenvolupa la novel·la es troben tots els districtes de Barcelona, tret de Sant Andreu, tot i que tenen més protagonisme Sarrià-Sant Gervasi, Horta-Guinardó i Ciutat Vella.
Finalment, us oferim un fragment del llibre:
“El Seat 1400 negre va deixar enrere el carrer Muntaner per enfilar lentament Travessera. Era un trajecte curt, però al senyor Luis li agradava mantenir els privilegis dels seus càrrecs ben visibles i en tot moment. Arribar als llocs en el vehicle del poder era només una d’aquestes demostracions d’atributs. L’ església de les dames negres era a quatre passes del seu domicili, però no hi feia res. Li agradava anar a missa a l’ acollidora capella gòtica aixecada feia uns cinquanta anys al costat de l’escola de la comunitat de religioses franceses. El jardí de les palmeres li donava un aire senyorial, distingit; a més, els feligresos eren dels seus o això es pensava.”
Deixa el teu comentari!