Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana…La travesía de las anguilas
La travesía de las anguila / Albert Lladó
Albert Lladó (Barcelona, 1980) es editor de ‘Revista de Letras’ i escriu a La Vanguardia. Es autor, entre altres títols: d’assaig La mirada lúcida (Anagrama, 2019); de relats: Los singulares individuos (Isala de Siltolà 2011); de teatre: Ícaro (Tantarantana, 2018) i La mancha (Teatre Nacional de Catalunya, 2015). Es profesor de Escriptura Creativa en l’Escola d’Escriptura del Ateneu Barcelonès, docent del postgrau Escriptures de la Facultat Latinoamericana de Ciencias Sociales, i forma part del comitè assessor del Teatre Lliure, on coordina un cicle de debats sobre dramatúrgia i pensament.
La travesía de las anguiles és la història d’uns adolescent que viuen al barri Ciutat Meridiana del districte Nou Barris de Barcelona. Barri que va néixer els anys 60 i com era habitual en l’urbanisme franquista es va construir sense els equipament bàsics. Un dels promotors de la construcció del barri era Joan Antoni Samaranch. La història està ambientada en la Barcelona en plena febre olímpica i ara el senyor Samaranch president del COI, ni es deu recordar del seu primer projecte immobiliari.
Els protagonistes de la novel·la s’inspiren per tenir aventures en uns còmics col·leccionables d’Edicions Montena anomenats la Biblioteca de los Jóvenes Castores, que sortien cada quinze dies i ells l’esperaven amb delit. Els protagonistes d’aquests llibres eren els nebots dels Pato Donald: El Jorguito, el Jaimito i el Juanito, feien de boy scouts i explicaven des de com construir-se una cabana a encendre foc a l’aire lliure, seguir petjades d’animals o fer de detectiu.
Setmana si setmana no, el Jordi, narrador de la novel·la, comprava el llibre a la papereria Revilux i el compartia amb els seus companys d’aventures. A ell li diuen el Catalan, perquè els seus pares li van posar Jordi de nom, els altres són el Rubio, el Cabrero i a vegades el Gitano. Coneixerem el barri i la seva gent amb els ulls del Jordi i la seva colla, uns adolescents que miraven el mon per un forat. Però també veurem com el recorda el Jordi al cap de 25 anys quan torna a Ciutat Meridiana per retrobar-se amb els seus companys d’adolescència i passejar pels escenaris d’aquella societat: “La Guarida, la plaza Roja,el Barranco. Los bloques A,B y C. La pepeleria Revilux. Claro que la infància no se fue.¿Adonde iba a ir?”
Un tast:
Gabriel ha muerto. Alzheimer. Nadie como él nos ha mostrado que la libertat reclama definir, de antemano, unes reglas de juego. Claras y precisas. Para hacerlas saltar por los aires, si es necesario.
“Benvinguts a Barcelona”, se lee desde la autopista. Son unes letras gigantes, blancas, clavadas en un muro que brota, con aires de civilización, desde el Barranco. Parecen emular el famoso letrero de Hollywood. También nosotros tenemos colinas.
El Barranco, donde instalamos la Guarida, es un terraplén situado bajo la curva que une las calles Agudes y Costabona. Les pusieron a estas serpientes de cemento, que recorren el barrio como si fuese un dibujo de Esccher, nombres de montañas bucólicas. Rasos de Peguera, Vallcivera, Perafita. El paisaje falseando la unión entre significante y significado. Dicen que así comienzan los simulacros.
Se podia llegar de Ciutat Meridiana a Vallbona por el Barranco. Para ir al col·legio teníamos que saltar las vías del tren. El niño que eramos sorteaba las jeringuillas usades con saltos rítmicos y espontáneos. Una telaraña inmensa de carreteres y autopistes ejercía de férrea frontera.Oíamos los coches justo por encima de nuestra cabeza. Relinchaban como alimañas que huyen del peligro. El olor de la rueda quemada, así era nostra magdalena de Proust. Un rostro de la mañana.
Deixa el teu comentari!