La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Els àngels em miren, de Marc Pastør
Els àngels em miren / Marc Pastør.
Els àngels em miren / Marc Pastør.- Barcelona: Amsterdam, 2019.
Marc Pastor ha modificat el seu cognom amb una o viquinga ø al seu cognom i quedar-se en Pastør, potser per tenir el mateix èxit que altres autors amb noms escandinaus? Podria ser. En la seva darrera novel·la torna al gènere que el va fer saltar a la fama amb la seva segona novel·la La mala dona (quasi no se’n parla de la prou recomanable Montecristo, una trepidant novel·la d’aventures).
Aquí tenim una novel·la que com a bona novel·la negra comença amb la troballa d’un cos, el resultat d’un assassinat, i a partir d’aquí començarà la investigació, però Marc Pastør agafa el llibre i hi comença a posar elements d’altres gèneres, sobretot amb un dels investigadors i els seus orígens i les seves “debilitats” actuals, i en aquest cas no donaré detalls per no rebentar res.
I tenim a més dues coses més. Ja fa anys dels atemptats de la Rambla de Barcelona, però va ser un moment important com a societat en un moment en que anaven a passar coses. Va ser una sacsejada monumental que va seguir amb la localització dels terroristes, les manifestacions i després el referèndum de l’1-O. Marc Pastør és mosso d’esquadra, un lloc privilegiat (i terrible) on viure i veure aquells dies d’agost. Apareixen aquells dies, i apareix tot el de després i ens situem en una Catalunya més o menys independent. Al marge de les preferències de cadascú l’autor es preocupa de fer aquest escenari versemblant, i dedicarà unes quantes pàgines a fer-ho versemblant. Funciona, i no interfereix en la novel·la, però si ens hem de posar puristes estaríem parlant en rigor d’una ucronia, trepidant i amb elements sobrenaturals que no embafen i ajuden a configurar el particular univers de Marc Pastor.
Disponible físicament i també en format electrònic, ideal si no es pot sortir de casa.
Dues noies de costat, capiculades, sobre el llit de l’habitació il·luminada per la llum d’una bombeta que penja del sostre. L’una porta un vestit blau cel, curt, la faldilla arromangada fins als malucs, sense calces, el pubis al descobert, mitjons de punt, els cabells rossos esborrallats ocultant-li la cara, blens de sang escrostonada. L’altra és morena, amb els braços encreuats al pit, com una mòmia, els ulls esbatanats i aquosos, la boca oberta com en un crit ofegat, un volcà d’on ha brollat la sang —fresca fresquísima, lluent— que li regalima per la cara, desfigurada pels cops, el nas trencat, blaus als pòmuls, talls que la creuen com el mapa d’un laberint; brusa i texans, vambes Jhayber.
No les han matades aquí. El llit és un matalàs rònec sense llençols ni flassades ni, sobretot, sang. Només hi ha les taques que s’han escorregut des de les boques de les noies, però n’hi hauria d’haver molta més. Em col·loco a la gatzoneta, al costat del cadàver de la morena, que deu tenir uns vint anys, com a màxim. L’altra dubto que arribi als divuit.
—Les tenim identificades? —pregunto.
Deixa el teu comentari!