La Biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… A la ciutat en obres de Mercè Ibarz
La ciutat en obres/ Mercè Ibarz. Barcelona: Quaderns Crema, 2002
Escriptora de narrativa, periodista cultural de professió i investigadora i estudiosa de la Mercè Rodoreda, del cinema documental i del cineasta Lluis Buñuel,entre les seves obres cal destacar: L’Amic de la finca roja (Barcelona : Tusquets, 2017), Febre de carrer (Barcelona : Quaderns Crema, 2005), Mercè Rodoreda (Barcelona : Empúries, 1991), Mercè Rodoreda : un retrat (Barcelona : Edicions 62,1997), No parlis de mi quan me’n vagi (Barcelona : Empúries , 2010), Rodoreda: Exili i desig ( Barcelona , Empúries , 2008).
La ciutat en obres és una obra integrada per tres contes: el primer En un mar vegetal, el segon Fragilitat de les parets i el tercer El contracte. Cadascun d’ells té per escenari, podríem dir com a personatge secundari, diferents barris que formen part de la Barcelona “sempre en transformació” però explicats des de la mirada del dia dia de les persones que hi viuen.
El primer relat, En un mar vegetal, la narradora va baixant pel Passeig de Sant Joan cap al Museu d’Art Modern, fins el 2004 aquest museu compartia edifici amb el Parlament de Catalunya, de camí es troba l’ hivernacle construït el 1888 on hi viuen plantes de totes mides i formes vingudes de països llunyans.
El segon relat, Fragilitat de les parets, la narradora viu en un edifici de la dreta de l’Eixample, en una de les finques estretes dels carrers que van cap a la Sagrada Familia ens relata la dificultat que té la protagonista per contactar amb el propietari del pis que té una fuita d’aigua que li provoca una gran humitat a la paret del rebedor del pis d’ella.
El tercer conte, El contracte, a la protagonista li ofereixen feina en una revista ubicada al barri de Sant Antoni i per arribar va caminat des de casa seva en diagonal pels carrers de Barcelona.
Un tast
Vaig anar trencant la quadrícula, passant els semàfors oberts i deturant-me només en les traces de la memòria dels llocs, en les coses observades en altres passejades, en les molles de pedra deixades al carrer i a les cases per la gent que els ha fet i la que hi viu. És el que té de bo l’Eixample en algunes hores, una mena de proporció entre el ritme del caminar per les voreres i la velocitat dels cotxes a l’asfalt. Quan un semàfor està vermell segueixes per la teva banda i a l’altra cantonada el trobaràs obert per passar a l’altra costat i així anar fent. Deu ser per atzar, encara; costa d’imaginar des de la perspectiva de fa cent anys el ritme de cotxes i motos que ara domina els semàfors, però per als vianants encara hi ha un cert ordre en la quadrícula. Vaig baixant fins a Muntaner i Gran Via alternant la banda de mar i la de muntanya a dreta i esquerra. Al carrer de Tamarit, quan vaig girar amb empenta cap el mercat, vaig ensopegar amb Maria Palau.
Deixa el teu comentari!