El lector opina
Un amor. Alejandro Palomas. Premi Nadal 2018
Un amor (Planeta, 2018) és la tercera part d’una nissaga: Una madre, Un perro i Un amor. Encara que es pot llegir de manera independent.
L’eix central d’aquesta novel·la és la família. Està narrat pel fill, l’observador, i tal com diu el mateix escriptor, és qui cuida de mantenir l’equilibri entre tots els membres. La protagonista és Amalia, una dona de 72 anys, amb una personalitat peculiar: és un personatge caòtic, amb molt bon cor i una història difícil al darrere. La seva manera de fer i la constant vigilància per part dels seus fills és el que molt sovint fa riure al lector.
L’autor coneix molt bé la psicologia femenina, és molt fàcil com a lectora empatitzar amb els personatges estereotips que planteja. Tots els personatges que surten són dones, menys el narrador que és gai. També hi ha un pare, absent, que fa el paper de l’enemic, el culpable de tot el mal que ha patit l’Amalia.
Podríem dir que es parla de veritats, secrets i mentides, dins un nucli familiar. Crec que el seu punt fort és la caracterització dels personatges. A mida que llegeixes un té una imatge mental dels protagonistes, els gestos, les reaccions, estan molt ben plasmades. L’acció en sí no té gaire transcendència, la trama és tan sols el dia a dia d’una família.
Fa uns dies vaig coordinar un Club de lectura sobre aquest llibre amb l’autor i m’agradaria comentar-vos algunes impressions que he tingut sobre la seva persona. Ens explica que necessita escriure sobre les seves experiències, enfangar-se amb el que té al davant. El pilar en la seva vida és la família i escriu sobre la seva pròpia família, exagerant amb anècdotes per ficcionar la realitat. La seva família, consta de mare, i dues germanes, la mateixa situació que ens planteja a la novel·la Un amor.
Ens parla de la seva manera d’escriure. Com es pot passar moltes hores escrivint i al mateix temps parlar en veu alta, per veure com sona, i si alguna frase que escriu no segueix la melodia de tot el text, la treu, per molt maca que sigui la frase. Sovint, camina per la casa parlant en veu alta. Necessita escoltar la seva pròpia veu i escriure. El procés d’escriure la novel·la per a ell és esgotador: és donar-ho tot. En paraules textuals: «jo sóc molt intens». Uns mesos abans d’escriure comença a pensar en l’obra, s’hi fica i no pot parar. La durada de les seves novel·les és d’uns quatre mesos. No fa reescriptura, cosa que m’impressiona (perquè jo en faig molta).
L’obra que l’ha llençat a la fama és Una madre (Siruela, 2014), que va per la quinzena reedició. La que més li agrada de les escrites i publicades és El tiempo que nos une (Destino, 2016) i ens encoratja a llegir-la.
Altre frase que vaig copsar-li és: «si t’agrada la meva obra, t’agrado jo, si no t’agrada la meva obra jo no t’agrado». És quelcom que em va fer pensar: obra i artista són una mateixa cosa? Es pot dissociar? Ens pot agradar l’obra i no l’autor? O a l’inrevés, ens pot agradar l’autor però no la seva obra?
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!