La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda
La plaça del diamant / Mercè Rodoreda.- Barcelona: Club Editor, 2016.
Aquest va ser el gran llibre de Mercè Rodoreda, aquell que la va convertir en una autora popular i traduïda a multitud de llengües i un dels llibres més exitosos en llengua catalana (en dura pugna amb el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo), a més a més aquest llibre la va consolidar com un dels millors escriptors catalans del segle XX. La seva va ser la generació que va perdre la guerra i va agafar el camí de l’exili (en un bibliobus, com altres escriptors) i va passar anys vivint primer a França i més endavant a Suïssa.
La novel·la té per protagonista la Colometa, una noia que com tantes altres va veure com el seu marit marxava al front per no tornar, i va haver de tirar endavant tota sola amb dos fills i formant part dels vençuts, una condició que la societat s’encarregava de que li quedés clara. La novel·la presenta unes formes nues, bàsiques, no s’hi entreté com si li sabés greu que ens distreiessim de l’essencial, Rodoreda tot i això aconsegueix guarnir aquest minimalisme amb la seva poesia, amb les seves imatges i els seus símbols. La Colometa ha esdevingut un personatge universal, un símbol de supervivència malgrat tot.
A la contracoberta podem llegir, d’una carta que l’hi va dirigir Armand Obiols: “Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m’han emocionat profundament, i les últimes m’han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària, a estones inaguantable. Se m’ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d’una veritat que esborrona.” Una impressió que va ser compartida unànimement quan la novel·la va arribar al públic (amb el títol que coneixem un cop descartat l’original Colometa).
La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar a ballar, ni tenia ganes de sortir perquè m’havia passat el dia despatxant dolços, i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.
Deixa el teu comentari!