El lector opina
LA BALADA DEL CAFÈ TRIST. Carson McCullers.
Barcelona : L’Altra editorial, 2016.
Barcelona : Columna, 1997.
Barcelona : Seix Barral, 2011.
Fa un temps va arribar a les meves mans una fotografia en blanc i negre, on apareixia l’autora nord-americana Carson McCullers al voltant d’una taula amb Isak Dinesen (autora de Memòries de Àfrica), i Marilyn Monroe. Tres dones que, per a mi, són dignes d’admirar. En veure la imatge de la Carson em va despertar una especial curiositat llegir la seva obra. Segons les crítiques la seva millor novel·la és El cor és un caçador solitari. Títol que fa endevinar una mica la temàtica en la que ronda aquesta escriptora.
La balada del cafè trist és un relat que té com a protagonista a Miss Amèlia, una dona alta com un gegant, antítesi de la feminitat, a qui els habitants del poble, tenen molt de respecte. S’enamora d’un foraster petit i amb gepa, el cosí Lymon, qui perdrà el cul per Marvin Macy un expresidiari exmarit de Miss Amèlia, que el tracte a patades. És crea una relació triangular entre aquests personatges. Segons he esbrinat en la biografia de l’autora, ella també va viure relacions triangulars: el seu marit tenia una relació sentimental amb un altre home i ella mateixa és va enamorar d’una dona. En aquest relat es planteja l’amor sense estar condicionat per les formes i l’amor que es mostra no és un amor sexual. És interessant la transformació que reben els personatges a l’enamorar-se, són millors persones i per extensió també modifica al mateix poble. Un poble del Sud, desolat que es guareix en el cafè (p. 78-80):
«Però no era tan sols l’escalfor, les decoracions ni la il·luminària el que feia d’aquell cafè el que era. Hi ha un motiu més profund que explica l’estima de la gent envers aquell local. I aquest motiu més profund té a veure amb un cert orgull que fins aleshores ningú no havia sentit per aquests vorals. (…) Perquè per poder entrar-hi no calia pagar un sopar ni una ració d’alcohol. Hi venien refrescos en ampolla per cinc cèntims. (…) Gaire be tothom, es presentava al cafè almenys un cop per setmana. (…) Allà, si més no durant unes hores, podien arraconar la convicció amarga i fonda de no valdre gran cosa en realitat».
Poble que, com hem vist en aquest paràgraf, és veu influenciat per l’arribada del cosí Lymon i amb l’enamorament de Miss Amèlia, la cosa canvia. L’amant però en aquesta balada trista sempre és despreciat, humiliat i traicionat. D’allí és on ve el títol del relat. La història és un drama però està narrat sense dramatitzar, d’una manera crua, però vibrant i per molt trist que sigui el final no et queda tristesa, sinó una ment oberta. Ho fa tant bé, que encara tinc l’espai dins meu, els personatges segueixen ballant en la meva imaginació, com quan vaig llegir, La conjura de los necios de J. Kennedy Toole. El protagonista Ignatius, seguirà dins meu, como ho farà Miss. Amèlia i el cosí Lymon.
Carson McCullers, mostra les escenes com si les pogués olorar, palpar i sentir. No ens explica com és un personatge sinó que el fa actuar perquè el veiem en acció i així, els lectors, podem treure les nostres pròpies conclusions.
Elena Sauquet
Deixa el teu comentari!