La Biblioteca El Carmel – Juan Marsé recomana: Un amor fora ciutat, de Manuel de Pedrolo
Un amor fora ciutat / Manuel de Pedrolo.- Barcelona: Aymà, 1976.
Un dels llibres més controvertit del prolífic Manuel de Pedrolo. A Un amor fora ciutat se’ns presenta un tema tabú com el de les relacions homosexuals, això en principi però a poc a poc Pedrolo retrata i dóna la seva visió de l’homosexualitat, una visió que ara passaria sense problemes però que va topar contra molts inconvenients. L’obra fou presentada a dipòsit per l’editorial Aymà el 1970 sense passar per censura (la censura prèvia ja no era obligatòria però les obres podien ser segrestades si anaven contra la moral o el règim o l’esglèsia o quasi qualsevol cosa), i evidentment aquesta obra anava contra tot. La novel·la fou prohibida, i l’autor denunciat per escàndol públic, càrrec del que fou jutjat i absolt el 1972. Manuel de Pedrolo, que ja aleshores anava “per lliure”, recordava amb recança el quasi nul recolzament que va tenir en aquest tràngol per part d’altres escriptors o intel·lectuals. Podeu trobar informació sobre els problemes de Pedrolo amb la censura en aquest enllaç, o en aquest altre, o aquest, o fins i tot amb un enfocament més acadèmic aquest.
La novel·la s’ambienta a la Barcelona dels anys 50, un moment i un lloc (com a tota Espanya de fet) on l’homosexualitat era delicte, i on presentar els homosexuals com a persones i no com a exemples reprobable, no com a malalts (va deixar de ser considerada per l’OMS un trastorn mental curable el 1990!) o pervertits sinó com a gent que senzillament és així, era tot un atreviment, però Manuel de Pedrolo mai va defugir la valentia en els seus llibres.
[…]
-Em va dir que durant anys us havíeu…
Sembla vacil·lar, però tot seguit es recobra i alzina encara la testa, desafiadora.
-Sí, per què no m’he d’atrevir? Que us enteníeu…
Aleshores, bruscament, amaga la cara entre les mans.
-És horrible, horrible! Que dos homes…
-Escolta, Maria Rosa…
-No, no!…
Sanglota i, obstinadament, intento separar-li les mans, arribar fins a la nuesa de la seva expressió. Ella va plegant-se sobre seu, fent-se petita, lluitant amb la seva inèrcia contra la meva tossuderia. Però, quan me n’adono, ja ha començat a parlar:
-M’ho va contar tot, com us vau conèixer, on us trobàveu, les coses que fèieu i que tu sempre…
-I el vas creure…
-No el volia creure, mai no havia observat que… Però eren massa coses, massa precises… I allò explicava per què vau renyir, després de ser tan amics…
Calla un moment, i aleshores s’allunya gairebé d’un salt, com si el meu contacte la repel·lís. Té els ulls envermellits, però ja no plora.
Deixa el teu comentari!