El lector opina
Lluís Foix. El que la terra m’ha donat. Columna Edicions. Barcelona, 2017
Lluís Foix (Rocafort de Vallbona, 1943) és una persona intel·ligent i ponderada, a qui ni l’èxit professional, ni els contactes a alt nivell, ni els viatges a través dels quatre punts cardinals no han alterat l’escala de valors. Amic dels seus amics i fidel a una manera sòbria d’entendre la vida, en els últims anys el veterà periodista s’ha endinsat pels camins de la narrativa de no ficció amb títols com ara La marinada sempre arriba (2013), Aquella porta giratòria –amb el qual va obtenir el Premi Josep Pla el 2016– i ara amb El que la terra m’ha donat.
En aquest nou lliurament, la natura s’erigeix en protagonista indiscutible. A partir d’una suma de vivències, passades i presents, en l’entorn del seu poble, però també amb el bagatge de totes les que ha conegut en indrets ben diversos del planeta, l’autor reflexiona sobre la relació dels humans amb el medi natural.
El llibre està dividit en quatre apartats que es corresponen amb les estacions de l’any. Dins de cadascuna d’elles, desfilen davant dels ulls del lector uns textos amarats de subtil sensualitat que recorren una gran diversitat d’escenes i de moments de la vida rural. Foix no incorre en el risc de la idealització perquè parla de coses que coneix bé, amb tota la seva bellesa però també amb tots els seus conflictes, ja que en tot moment ha procurat no perdre el contacte amb unes arrels que, en el seu cas, s’enfonsen en la gleva de la Catalunya profunda.
Històricament, la literatura catalana ha conegut periodistes que han conreat en grau d’excel·lència la narrativa de no ficció, com ara Pla i Gaziel, entre d’altres, i aquesta obra no desmereix en absolut el panteó d’il·lustres precedents. Amb un estil de frases més aviat breus, ben estructurades i de sintaxi diàfana, l’autor va desgranant tot un seguit d’aproximacions a la natura que abasten de les feines de sega fins als bolets, de l’ornitologia a la boira, de la cacera a les tècniques de regadiu. Però, sense abandonar aquest fil conductor, troba motius per parlar d’amistat, de viatges, de música, de pintura, de política, d’història i de religió.
Per moments, l’autor ens connecta amb aquella filosofia de la vida, primigènia i tel·lúrica, que ha anat fent camí amb la humanitat des dels orígens més remots de la nostra espècie: “Aquestes terres que semblen inhòspites els dies més curts de l’any han sentit moltes converses, l’espetec de renecs gruixuts, discussions, pensaments solitaris de llauradors que somniaven coses impossibles”. D’altres vegades, tanmateix, se sent impel·lit a fer servir un registre més contundent i directe: “Els negacionistes del canvi climàtic s’ho haurien de fer mirar”.
Cal deixar clar que El que la terra m’ha donat és un llibre de lectura amable, però de cap manera superficial; es tracta d’un conjunt de proses d’una gran pulcritud a través de les quals retrobem els colors i les olors de les cases de pagès, de les llars de foc, dels fruiterars i de la saó que va regalant la sèquia al seu pas. Observar la natura amb l’atenció i amb l’afecte amb què ho fa Lluís Foix és convidar-nos a eixamplar el compàs de la nostra mirada i fins i tot a percebre la vida amb un batec més reposat. Tot plegat, en els temps que corren, un bon regal que cal agrair.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!