Barcelona cinema… Ocaña, retrato intermitente (Ventura Pons, 1978)
Va arribar a Barcelona com a José Pérez, procedent de Cantillana (província de Sevilla), i se’n va anar d’aquest món convertit en la deessa Ocaña, eterna i immortal com totes les deesses . La ciutat en general, i la Rambla en particular van ser l’escenari d’aquest personatge polivalent. Ocaña va venir a Barcelona en els últims anys del franquisme i es va trobar una ciutat molt més oberta que la Madrid o la Sevilla del moment; i es que Barcelona era una festa underground a la dècada dels 70, i protagonistes d’aquell ambient contracultural van ser: Onliyú, Nazario, Mariscal, Sisa, Pau Riba, Montesol, Marta Sentís, Pepichek, Mercè Pastor, Pau Malvido, etc.
Pintor naïf, escultor, cantant, actor, anarquista, folklòrica flamenca, activista LGTB , rupturista, exhibicionista, devot de Nostra Senyora de l’Assumpció, ànima creativa, performer i transformista. Extravagant i provocador, Ocaña va viure deu anys al número 12 de la Plaça Reial, on una placa commemorativa ho recorda. En aquest indret es va rodar la opera prima de Ventura Pons l’any 77. Ocaña ens rep a casa seva i ens parla sense embussos de la seva infantesa al seu poble natal, amb els corresponents rebutjos i humiliacions per la seva condició sexual. Ens relata amb tota mena de detalls les seves primeres experiències sexuals, parla dels seus veïns, amics, i familiars; envoltat dels seus estimats fetitxes. El folklore andalús i l’educació cristiana són una constant al seu univers artístic: Tenim sants, àngels, verges, sagrats cors, vestits de flamenca, joies, ninots, andròmines, peinetas, mantillas, ventalls, els germans Quintero, Estrellita Castro, Concha Píquer, processions, coples, altares, velatorios i olé.
El documental amb una hora i mitja de durada, ens mostra les seves mítiques aparicions “púbiques “ al bell mig de la Rambla, acompanyat de bracet pel Camilo (fent de chulazo) i un divertit Nazario envoltats d’una expectació massiva de curiosos, turistes i veïns.
Ocaña va ser un personatge polèmic de la transició i el seu escàndol va representar la llibertat d’expressió tan anhelada per l’època. Històriques són les perfomances al llarg de les Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell al 1977. Ocaña, la reina indiscutible amb la seva comparsa de fidels acòlites, crida despullada a micròfon obert, contra tot i contra tots, celebrant la sexualitat més agosarada.
Va participar a la primera manifestació a favor de l’orgull gay a l’estat espanyol, que va tenir lloc a Barcelona al 26 de juny de 1977. Més de 5000 persones es van aplegar a les Rambles de forma pacífica fins que va arribar la Policia Armada i l’acte va acabar amb tres ferits greus i un detingut a la presó. Un any més tard el propi Ocaña va se detingut i maltractat el dia de Sant Jaume mentre realitzava un show a les Rambles, i posteriorment engarjolat a la Modelo junt amb els seus companys de fatigues.
“El mundo está confundido porque no entienden a los locos, y los locos vinimos al mundo para confundir a los sabios.” – Li agradava dir. Amava i respectava als bojos, els marginats, les prostitutes, els presoners i els tractava de manera natural i propera, obrint casa seva a qualsevol ànima abandonada.
Ventura Pons presenta a l’artista, en aquest excel·lent debut, amb gran realisme i sinceritat. És clar que Ocaña era Ocaña i el més interessant es gaudir de la seva espontaneïtat i d’una Barcelona amb un esperit lluny dels nostres dies. La nostra meravellosa teatrera completa el collage amb diferents demostracions: El funeral de la filla morta, l’actuació al Cafè de l’Òpera, la cançó al cementiri, i la processió al Carrer de la Cirera (Barri de la Ribera) amb saeta inclosa. Totes elles genials e irrepetibles.
Malauradament va deixar-nos amb només 36 anys a causa d’un accident durant les festes de carnaval del seu poble. Havia engrescat al jovent del poble amb l’idea de fer un desfilada diferent o hi hagués música, colors i focs artificials. El vestit de sol que havia confeccionat amb tanta cura, estava fet de tires de de seda, paper i bengales. En qüestió de segons va cremar com una falla davant dels ulls incrèduls dels seus veïns i amics.
Una setmana més tard Ocaña moria a l’hospital a causa de les greus cremades i les complicacions d’una hepatitis que arrossegava des de feia mesos.
Va deixar una forta empremta en aquells que el van conèixer i el van seguir. Barcelona el va reivindicar amb una completa exposició al març del 2010 a La Virreina i Carlos Cano li va escriure el bonic Romance a Ocaña. La família custodia la seva obra d’ençà que va desaparèixer, i el seu poble natal ja disposa del Museu José Pérez Ocaña.
La seva personalitat i rebel·lia l’han fet un personatge estimat a la nostra ciutat. La Galeria La Rosa del Vietnam ha fet un treball de recuperació i reivindicació de l’artista consultable al seu Archivo Ocañí. També existeix la Hermandad de la Beata Ocaña i ja l’han tret en processió un parell de cops pels carrers del centre. A poc metres del que va ser el seu estudi a la Plaça Reial, podem prendre una copa al glamurós bar Ocaña, on sentir-nos bohèmia i folklòrica per uns instants.
Bibliografia i filmografia emprada
Ocaña, la memoria del sol. Dirigida per Juan J. Moreno. Espanya : [s.e.], 2008.
Lo Mejor de la Edad de Oro [enregistrament vídeo] : antología de artistas españoles. Valladolid : Divisa, DL 2008. (Al DVD 3 trobareu a la magnifica i recentment desapareguda Paloma Chamorro fent un homenatge pòstum a la figura d’Ocaña i entrevistant als seus amics Nazario i Camilo.)
Cultura en acción. Ocaña, el arte de celebrar la vida [en línia] 2 de juliol de 2014 [consulta : 10 de febrer de 2017]. Disponible a: <http://www.culturaenaccion.com/ocana-el-arte-de-celebrar-la-vida/>
Miss Indie Style. Ocaña vuelve a sus queridas ramblas [en línia]. 25 de març de 2010 [consulta: 10 de febrer de 2017]. Disponible a: <https://missindiestyle.com/2010/03/25/ocana-vuelve-a-sus-queridas-ramblas/>
Deixa el teu comentari!