Barcelona cinema… El triunfo (Mireia Ros, 2006)
“La rumba neix al carrer, filla de Cuba i un gitanet” cantava el Gran Gato Pérez al 1981. Als 80 van ser anys difícils i així ho relatava Francisco Casavella a la seva novel·la El triunfo (Anagrama, 1997). El Nen i els seus amics somien amb triomfar en el món de la rumba i fotre el camp, mentre un grup de ex-legionaris controla els carrers i els negocis del Barri Xino.
Adaptació cinematogràfica de la catalana Mireia Ros, actriu i directora, que realitzà un primer treball també molt barceloní (La Moños, 1997), i un documental recomanat en aquest mateix blog amb el nom: Barcelona, abans que el temps ho esborri.
A ritme de rumba i navalla, en Palito (Jose Manuel Muñoz Serrano “Cheto”) serà la veu narradora d’un viatge pel Xino i els seus carrers foscos i estrets on desfila un elenc virolat de lumpen, traficants i prostitutes. Popularment conegut com a barri Xino, res a veure amb el Chinatown de Londres o Nova York, inicialment batejat com a Districte V i actualment conegut com Raval. D’ençà els Jocs Olímpics de Barcelona fins a la inauguració de la Rambla del Raval al setembre del 2000, el Xino no ha parat de canviar després de més 30 anys de transformacions urbanístiques. Aprofitem per recomanar-vos de passada, l’excel·lent documental de Jose Luis Guerín En construcción (2001) on assistim als últims sospirs d’un territori llegendari que l’administració sempre ha tractat d’arraconar i amagar-ne la cara més bruta.
Per les raons esmentades anteriorment, la recreació de la dècada dels 80 no va ser feina fàcil a l’hora de rodar. Tot i així es pot reconèixer el Carrer Nou de la Rambla, el Carrer de la Cera (el més gitano del centre ciutat) o entreveure l’Arc del Teatre entre d’altres. Dins trobem bars i negocis fidels a l’època que evoquen. El bar de la Chata (Angela Molina) n’és un ells. El Nen (Antonio Fernandez Montoya “el Farru”), va néixer de la unió de la Chata amb el Guacho, famós rumba-star dels anys 60 desaparegut fa 15 anys.
El Nen té un grup de rumba amb els seus col·legues (Palito, Topo i Tostao), i la música és el motor per fugir de la realitat del barri. Sona el “ventilador” amb els grans clàssics de la rumba catalana, com el Pescaílla i Los Amaya; i és que la banda sonora impregna la història de principi a fi. Per donar el sabor i la substància necessària, van cridar a tot un expert: Johnny Tarradelles/Chipen. Músic, productor i compositor, Juan Tarradelles intenta recuperar la sonoritat més autèntica i ho aconsegueix sens dubte. Al Festival de Màlaga, El triunfo va rebre el Biznaga de Plata a la millor banda sonora original. Cal destacar l’art i el carisma d’un genial Farruco que amb 17 anys, encarna al protagonista i presta la seva veu al tema central del film.
Gandhi (Juan Diego), Fontán i Andrade (Pep Cruz), són tres ex-legionaris que controlen els negocis bruts de tot el barri. En Gandhi és el líder i el rei del barri, respectat i temut per igual. L’arribada d’estrangers dins el món criminal propicia una guerra pel control dels negocis. L’ambient s’anirà escalfant més i més. Els motius de la desaparició del Guacho, faran que el Nen enfronti el seu desig de venjança amb les seves ànsies de triomfar.
A destacar, les intenses actuacions de Juan Diego i Angela Molina, dos veterans magnífics que es sostenen per si mateixos. Pep Cruz dóna una tremenda força biliosa al seu personatge Andrade, chapeau!. Els calés, Cheto i Farru, sent actors novells, encaixen perfectament i les seves interpretacions són vivaces i versemblants. Per darrere queden més discrets els papers de Javier Ambrossi (Topo), Francisco Conde (Tostao) i Marieta Orozco (la Susi).
El llenguatge emprat a la narració és fidel a la novel·la i respecta l’argot de carrer (agustín = heroïna, lumi = prostituta), aportant el toc “quinqui” desitjat. L’estètica i el vestuari estan ben aconseguits, encara que reconeixem més aviat els 70 que no pas els 80. ¿Sinó que en dieu del “temazo” Woman, publicat pel grup espanyol Barrabás al 1971? La cançó acompanya la fantàstica coreografia del terrat, on es celebra l’amistat adolescent i sincera del Nen, el Palito, el Topo i el Tostao.
Poder va ser en un terrat on va néixer la rumba, no? Amb les paraules de Casavella ens acomiadem fins la propera. Salud y Rumba!
“¿Usted se ha puesto a cantar alguna vez en un “terrao”? Bueno, pues cuando empiezas a calentarte y a olvidarte que estas en un “terrao” todo va como por una autopista y tú cantas a todo trapo y ves que los demás están contigo y ves también a la gente que se asoma a las ventanas y como no tiene nada mejor que hacer, se queda ahí mirándote y dándote olés y bonitos y tú le vas cogiendo la marcha al cuerpo, y las horas se te pasan volando entre el sacudir de las sabanas y los trapos de colores, los manteles a cuadros rojos y las toallas azules y los niquis verdes, que parecen como banderines en un día de fiesta, y el vientecillo y el Lorenzo, y todo junto hace como, pues que te entre una calentura extraña, pero buena.”
Per saber-ne més, podeu guaitar…
Deixa el teu comentari!