el lector opina
CANTAR L’ÀNIMA D’UNA CIUTAT
José Luis García Herrera. Bella ciutat vella. Edicions Saragossa. Barcelona, 2015.
Les ciutats guarden, com un tresor, el patrimoni dels escriptors que n’han cantat les excel·lències: de Buenos Aires a Istambul, de Nova York a Alexandria, totes les grans urbs del món han acollit la mirada àvida de poetes que s’han amarat de la seva essència. A Barcelona no li han mancat tampoc veus que l’hagin cantada: Verdaguer, Maragall, Sagarra, Carner, Brossa, i molts altres poetes, s’han deixat perdre pels seus carrers, parcs, mercats i cafès, n’han respirat l’aire, i han destil·lat en els seus versos la vibració íntima que els ha produït el contacte amb la ciutat. I és que els paisatges per on transcorre la nostra vida, els escenaris que ens han marcat, queden incorporats ja a la nostra experiència d’una manera tan indeleble que ens constitueix i que ens determina; aquest arrelament profund d’un escriptor amb el seu entorn vital ha originat algunes de les millors pàgines de la història de les lletres.
Bella ciutat vella forma part, amb tot mereixement, del corpus de textos poètics que tenen la capital catalana com a protagonista. El seu autor, José Luis García Herrera, és un poeta de registre greu i dicció càlida (“La nit entra per la sang, i per quedar-s’hi”) que no va néixer exactament a Barcelona, sinó a la veïna Esplugues de Llobregat (1964) i, ja de gran, va viatjar de sud a nord de la mateixa comarca per fincar-se a la vila d’Abrera. Es tracta d’un autor de llarga trajectòria, avalada per premis rellevants i apreciacions favorables de la crítica.
Aquest poemari –encapçalat per uns versos d’Àlex Susanna que estableixen un lúcid paral·lelisme entre el vincle amb una ciutat i la relació amb una altra persona–, es converteix en un fresc d’homenatge a la Barcelona més recòndita i entranyable. Tanmateix, en el gènere líric, la forma del missatge és tan important com el contingut; les imatges i els recursos d’estil conformen l’arquitectura de la imaginació i, per tant, parlar d’una ciutat, per a un bon poeta, no equival a elaborar una guia turística, ni una col·lecció de postals, sinó a saber-ne prendre aquells trets que li són particularment propers, o definidors, traçar-los amb la paraula i compartir-los amb el lector. És així com García Herrera construeix petites joies on els espais físics s’entrelliguen amb la intimitat del jo poètic, amb la seva memòria i les seves reflexions: “Ara, aquí (…), comprenc que sempre he estat sentinella / de les meves derrotes”, o bé “Arribo a la pàtria deserta del mar”, mentre els escenaris urbans es trenen indestriablement amb l’emoció i el record fins a percebre’ls en un batec gairebé humà: “Una ciutat neix i creix com un cos” i, fins i tot, com una metàfora de la nostra pròpia singladura: “La vida, a la fi, són quatre carrers”.
Però els lligams sentimentals del poeta amb els vells racons barcelonins no li estalvien, quan cal, una mirada dolguda, per moments, que el mateix amor accentua: “entre escarafalls i somriures de llautó, / tota la veritat es disfressa de mentida”, diu, fent referència als sòrdids caus de vida poc honorable; i, encara, evocant els entorns que emmarquen tantes vides petites, el poeta escriu: “Ja és de nit. O, potser, aquí sempre és de nit”. I és que l’objecte artístic, quan és autèntic i paga la pena, esmola els sentits i, de retruc, afina la capacitat crítica. “La poesia allunya de les aparences / i fa propera la realitat”, va deixar escrit el mestre Vinyoli. O, per dir-ho amb les paraules de García Herrera: “La poesia és això. Una mirada de somriure aspre”.
MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
Deixa el teu comentari!