La biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… El cant dels adéus
El cant dels adéus/Lluís Maria Todó. Barcelona: Columna, 2001
Lluís Maria Todó és un professor universitari, escriptor, crític literari i traductor nascut a Barcelona el 1950.Va cursar filologia francesa a les universitats de Pau, París i Barcelona, on va doctorar-se l’ any 1981. És professor de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra i l’any 2010 va ser nomenat professor emèrit d’ aquesta universitat. Ha col•laborat regularment den la premsa escrita de Barcelona.
Va ser fundador i codirector de les col•leccions “Sunión” i “Biblioteca Pompeu Fabra”, unes iniciatives de coedició entre Edicions Destino i la UPF, especialitzades en la traducció dels clàssics universals al català.
Com a traductor , es reconegut especialment per les seves traduccions de Gustave Flaubert, Honore de Balzac, Michel Tournier i Guy de Maupassant. Ha publicat nombrosos escrits sobre literatura francesa i europea.
Com a escriptor, va debutar el 1992 amb el llibre Els plaers ficticis i l’any 2006 va guanyar el premi Josep Pla amb El mal francès.
El cant dels adéus és la seva quarta novel•la i es situa a la Barcelona de 1964. El protagonista principal és Daniel Lledó, un noi a punt d’entrar en l’adolescència que se sent atret pel seu amic Miquel Pijoan, tot i que no sap gestionar els seus sentiments. Ambdós són alumnes de l’escola Talaia, on un grup de pares vol crear l’agrupament escolta Josep Carner per donar als nens uns valors diferents als del règim franquista.
La novel•la es desenvolupa principalment als districtes del Eixample, Gràcia, Horta-Guinardó i en menor mesura a Ciutat Vella, Sarrià-Sant Gervasi i Sants.
Finalment, us donem un petit tast del llibre:
“A la Paquita li va costar una mica adaptar-se a la vida d’aquell barri, que no n’era ben bé un: el barri autèntic era Gràcia, una mica més avall. A més, la incomodava una mica la presència propera de les barraques del Carmel, on s’amuntegaven famílies molt pobres d’immigrants andalusos, extremenys i murcians. Les dones d’aquestes famílies anaven a fer feines a les cases i torres de La Salut, els fills a recollir pilotes de tennis, i els marits, si podien, treballaven a fàbriques i tallers. A La Salut no hi havia botigues botigues de luxe, ni cafeteries, ni teatres. No hi havia ni un lloc per anar a passejar, i es va haver de conformar amb les tertúlies als jardins i salons del club de tennis”
Deixa el teu comentari!