La biblioteca El Carmel-Juan Marsé recomana… L’últim dia abans de demà
Eduard Márquez (Barcelona 1960) va iniciar la seva trajectòria literària als anys noranta publicant dos llibres de poesia: La travesía inecesaria (1991) i Antes de la nieve (1994). També té narrativa per nens i nenes: Hoax (1999), Els somnis de l’Aurelia (2001), Les granotes de la Rita (2002), L’Aurèlia i els robaombres (2002) i pel que fa a novel·les: L’eloqüència del franctirador (1998), Cinc nits de febrer (2000), El silenci dels arbres (2006), La decisió de Brandes (2006) premi de la crítica catalana de narrativa (2006), premi Qwerty (2007) i premi Octavi Pellisa (2005). Algunes de les seves obres estan traduïdes a l’alemany, al castellà, al italià i al turc.
La novel·la L’últim dia abans de demà és el monòleg interior del pare de la Jana, fa un repàs de tota la seva vida fins ara. Ens explica com era la seva família amb què va créixer: el pare un home trist, que té una impremta, i la seva mare amb depressions no és el millor entorn per ser un nen alegre i feliç. L’escola on va, la Salle on viu unes circumstàncies penoses que no comparteix amb ningú ni amb els seu amic el Roberto, amb qui viu la joventut: música, drogues, projectes… Després de la universitat els seus somnis s’estronquen per pressions o obligacions familiars mal enteses. Es casa, té una filla, es separa i retroba el seu amic però no en les millors condicions i reinicien la seva relació, com sempre molt especial i desgraciadament la Jana mor.
Aquesta novel·la està ambientada a Barcelona on els personatges són uns joves nascuts als anys 60 i ens relata com aquests nois es relacionen amb el sexe i les drogues, educats en una ambient molt encotillat per el pes que tenia l’església a l’escola en un estat governat per un dictador que havia guanyat una guerra civil.
Aquesta narració quan comences a llegir-la t’enganxa i no pots parar de llegir-la, té 152 pàgines estructurada en capítols curts i molts dels paràgrafs també són curts, però molts són com un cop de puny a la panxa . No està narrada d’una manera lineal en el temps, va endavant i enrere. És trista i sembla fatalista, com si el protagonista no pogués evitar tot el dolent que li passa.
Un tast: “ 623 grams. Torno les cendres a l’urna. La tanco i respiro fondo. Calculo. 2 quilos i 760 grams menys que quan va néixer. Amb els ulls oberts de seguida. Molt oberts. Una mirada prou commovedora per nuar-me la gola”
Deixa el teu comentari!