El solitario / Antonio Gálvez Alcaide.- [Barcelona]: Morfeo, 2007.

Aquesta no és una novel·la típica, és una novel·la peculiar d’un autor també peculiar: Antonio Gálvez Alcaide. El protagonista és Salvador, viu al 57 del carrer Escudellers enfonsat en una mena de depressió apàtica, com si hagués fugit del món i només esperés que tot plegat passi el més ràpid possible. I la seva vida comença a semblar-se a la de Jesucrist (entre la imatge de la portada i la contraportada això no és cap espòiler). Una mena de Jesucrist, al Raval barceloní, a dia d’avui, i que comença una relació amb una noia anomenada Magdalena (no podia ser d’una altra manera), amb aquestes similituds “jesucritianes” com a mínim curioses. Com si la salvació del personatge, un cop aquest ha arribat al punt més baix de desànim, només pogués ser la suposada “salvació” més celebrada. Un punt de partida interessant, per una història que es llegeix bé, amb uns personatges atípics i uns comportaments com a mínim estranys (recitar una de les cartes de Pau als corintis a l’embocadura del carrer Escudellers es fa estrany, molt).
Aquí teniu una mostra de la prosa d’Antonio Gálvez: “Como si supiera lo que acababa de ocurrir en ese momento, una taimada sonrisa de mujer floreció en el portal número 57 de la calle Escudellers. Era una sonrisa abierta a los cuatro vientos, de abanico invertido, que pertenecía a Dorita, la chica del bar que le brindó su amor a Salvador y que vigiló, sentada en el suelo del Pasaje del Reloj, su estado de inconsciencia. Dorita se había acomodado justo en la entrada del portal, con las piernas estiradas, con los ojos un tanto velados y como idos, y sin embargo capaces de presenciar lo que sucedía más allá de las paredes, incluso de las paredes sólidas situadas a más de cuatro o cinco pisos de altura.”

Categories; Biblioteca El Carmel-Juan Marsé, Destacat, Novel·la barcelonina, Novetat Tags: novel·la barcelonina, Recomanacions de lectura, Ressenyes