Inici » Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda, Destacat, Etapes, General, Itineraris complets, Itineraris literaris, Novetat, Poesia

La Barcelona de José Agustín Goytisolo: Marià Cubí (i itinerari complet)

18 març 2014 Sense Comentaris

El poeta i la seva filla Julia al carrer Marià Cubí
Font: Universitat Autònoma de Barcelona

El 19 de març de 1999 —aquesta setmana es compliran quinze anys— José Agustín Goytisolo queia per la finestra del seu pis al número 177 del carrer Marià Cubí.  Tenia setanta anys. El jutge no va poder determinar les causes de l’accident, i l’entorn familiar, com podeu llegir a La Vanguardia del dissabte 20 de març, va donar a conèixer el contingut d’una nota del poeta on el mateix dia de l’accident avisava la seva muller que la persiana d’una finestra estava avariada. Si va caure intentant arreglar-la o no, no és matèria d’aquest itinerari, però l’associació inevitable del seu darrer domicili amb la tràgica mort amaga sovint una relació molt especial del poeta amb el darrer barri on va viure.

Abans de traslladar-se a Marià Cubí, Goytisolo havia viscut al número 349 del carrer Balmes. Hi va anar a viure el 1955, en casar-se amb Asunción Carandell. El pis, d’uns quaranta metres quadrats, quedava a prop del domicili dels Barral, i també del bar llibreria Cristal City, on encara hi havia trobades de tant en tant.

Un día estabas cantando

Nuestra casa era pequeña.
Nuestra casa.

Y oscura. Pero tu luz
alumbraba.

Muchos libros; pocos platos;
ropa blanca.

Y un día andabas cantando
una nana.

Y te vi como hechizada.
Volvías

más luminosa y grande
nuestra casa.

(Claridad, 1961-1998)

Amb la publicació de l’Antología poética de Castellet, el Grup de Barcelona començava a ser conegut arreu d’Espanya. El 1961, José Agustín Goytisolo va publicar Años decisivos, que aplegava els seus poemaris anteriors. Feia uns anys que el poeta havia deixat la seva feina a AGUASBAR i durant un temps va col·laborar amb l’editorial jurídica Praxis. Cercant una ocupació més creativa, va optar per ajudar al seu amic Carlos Barral en la seva tasca d’editor, com a assessor literari, traductor, o fent informes de lectura.

El 1961 el poeta y la seva família —Julia havia nascut el 1956— van deixar el petit pis del carrer Balmes per instal·lar-se en un pis més gran del carrer Marià Cubí. Avui dia associem el barri amb la zona alta i benestant de Barcelona, però als anys seixanta encara conservava un cert aire popular. Miquel Dalmau evoca un barri de carrers tranquils amb comerços, tallers, i fins i tot una vaqueria on compraven llet per la petita Julia:

Muy pronto José Agustín se adaptó a aquel lugar, ya que su temperamento le abocaba al trato con todos: el panadero, el tendero, el zapatero, el chapista, la planchadora, una galería de menestrales que simbolizaban un tipo de vida más humana condenada a desaparecer. En el barrio, además, había viejas bodegas, rincones umbríos donde, rodeado de grandes botas de vino, podía refugiarse a leer los periódicos o esbozar nuevos versos sobre una mesa de mármol. A diferencia de otros ‘señoritos’, jamás se le veía incómodo, ni tampoco distante y altivo con las gentes. […] Ahora le gustaba vivir cerca del mercado, charlar con los aragoneses que cultivaban sus huertos en la Diagonal, o los payeses del Prat, las floristas del Maresme o las pescaderas de Arenys… Hijos de la tierra catalana o arenas vivas de aluvión, alzándose al fin entre las ruinas de la guerra. Era como si los versos esperanzados de Claridad les hubiesen llegado muy hondo, mejor aún, como si los hubieran inspirado ellos mismos con su animosa tendencia a creer siempre en la vida. [Los Goytisolo, p. 378]

 

Volem acabar l’itinerari evocant aquestes ganes de viure. Si voleu posar un punt i final al recorregut, potser us interessarà saber que el poeta està enterrat al cementiri de Montjuïc.

Però segurament la millor manera de seguir la seva petjada a la ciutat és llegir i compartir els seus poemes.

 

Como los trenes de la noche

Si alguna vez estás pensando:
no sé qué pasa tengo frío
desearía irme de aquí
es que el pájaro negro vuela
sobre tus horas y tu casa.
Podrás notar un aire alto
un alear de escalofrío
pero no debes asustarte
ni te ampares en otros brazos.
Atraviesa la soledad
como los trenes de la noche:
la luz que huye es más hermosa
cuando el ave la sobrevuela.
El viaje termina pronto
y después ya no ocurre nada.

(Como los trenes de la noche, 1994)

 

Si voleu consultar l‘itinerari complet, cliqueu aquí.

Al mapa següent trobareu els espais que apareixen a l’itinerari:

 


(Veure més gran)

Deixa el teu comentari!

Afegeix el teu comentari, o bé afegeix links des del teu lloc web. També et pots subscriure als comentaris a partir de l'RSS.