La Barcelona de José Agustín Goytisolo: els mestres
Teresianes al carrer Ganduxer, 85-105.
“Aquellos hombres / predicaban miedo”, diu un poema de Claridad (1959). I tot i que la primera experiència escolar de José Agustín Goytisolo no és amb capellans, sinó amb les teresianes del carrer Ganduxer, sembla que les monges també van espantar-lo prou el primer dia d’escola, la tardor de 1931. L’edifici de Gaudí, en canvi, el fascinà, i potser d’aquí ve part del seu futur interès per l’arquitectura. Passaria el temps i, incapaç d’adaptar-se a aquell entorn, José Agustín (aleshores “Pepe” o “Pepito”) va adquirir el costum d’escarpar-ne:
abandonaba el edificio de Gaudí y cruzaba corriendo los huertos de la calle Ganduxer hasta llegar al paso a nivel de la estación de la Bonanova, pròxima a su casa. Allí, el espectáculo era portentoso: las barreres bajaban; el empleado aparecía con su quepis rojo, el silbato plateado y la bandera; los trenes llegaban resoplando y el niño veía descender a los pasajeros, mayormente señoras que volvían del mercado acompañadas por criadas de uniforme. [Los Goytisolo, p. 73]
Després vindria la guerra i uns anys de llibertat un punt salvatge a Viladrau que deixarien empremta en la manera de ser dels germans. Perquè, com va passar a tants altres nens de la seva generació, a la relativa llibertat que van gaudir en temps de guerra la seguiria una adol·lescència sotmesa als rigors i coercions de la posguerra. Així ho recorda el germà Joan a les seves memòries:
Alguna vez, con ayuda de las escasísimas fotos de la época, he tratado de reconstituir nuestra agitada existencia diaria en aquellos primeros y escuálidos tiempos de posguerra. Mis hermanos y yo aparecemos en ellas indefectiblemente mal dispuestos —yo, con prendas casi siempre heredadas—, cabello cortado casi al cero, rodillas sucias, zapatos rotos, una mezcla curiosa de huérfanos y chavas. Nuestro status social confundía por su carácter impreciso y ambiguo: frecuentábamos un alumnado procedente de familias burguesas, pero la experiencia, modales e indumentaria de los demás eran claramente distintos a los nuestros. La etapa de Viladrau —libertad un tanto salvaje a que nos habíamos acostumbrado, afición precoz a leer, propensión al aislamiento, hábitos autodidactas— me separaba y separaría en lo futuro del resto de mis compañeros. Aunque el mundo escolar en el que entrábamos tendía a uniformizar y disciplinar, la atracción centrífuga de nuestra existencia tribal se imponía a la postre con mayor fuerza. [Memorias, pp. 97-98]
Els jesuïtes de Sarrià.
L’espai corresponent a aquest record és el dels jesuïtes de Sarrià, on, seguint la tradició familiar, van ingressar-hi José Agustín i Juan la tardor de 1939. L’escola havia estat construïda seguint el model dels edificis neogòtics anglesos del XIX, i hi imperava un ambient de quarter franquista: els alumnes formaven al pati com a soldats, i abans de trencar files cantaves himnes feixistes amb textos tan poètics com: “Guerra a la hoz fatal / y al destructor martillo. / ¡Viva nuestro Caudillo / y la España Imperial!”
Juan Goytisolo explica que no hi van encaixar fàcilment, però sembla que José Agustín no tindria tants problemes d’adaptació com el seu germà. Tot i així, fou ell el responsable que la seva estada al col·legi s’interrompés el 1943. José Agustín es feia amb altres alumnes de Sarrià o la Bonanova, amb els qui compartia un esperit rebel que es traduïa en bretolades contra els jesuïtes, com ara provocar curtcircuits en l’enllumenat de la classe o arrencar les cadenes de les cisternes dels lavabos per fer-ne collarets.
Però la gamberrada més sonada d’aquell noi que es feia dir El Coyote tindria l’origen en la constatació d’una injustícia: els vàters de què disposaven els alumnes eren senzillament forats al terra (el que s’anomenava una “turca”), i el paper higiènic, fulls de diari. Al costat hi havia una cambra misteriosa on només hi accedien els capellans, i un dia van descrobrir-hi el que amagava: una tassa impecable, amb tapa de fusta, i un petit lavabo amb mirall. El pla que van traçar Joan Reventós (futur president del Parlament), Alberto Blancafort i José Agustín Goytisolo va ser el següent:
Se trataba de aguardar de manera furtiva a que uno de los padres entrara en el cuartito, se quitara la sotana y, una vez abierta la tapa del váter, entrara en acción. Para ello, Joan Reventós ayudaba a El Coyote a encaramarse hasta el techo descubierto del escusado. Entonces “esperaba unos segundos y, cuando oía al jesuita de turno apretando como un poseso, tiraba de la cadena, de modo que toda el agua y la porquería se le arremolinaba debajo. Como las tazas de entonces tenían repisa, el cura quedaba hecho un desastre, y nosotros salíamos corriendo. [Los Goytisolo, p. 166]
Van repetir-ho quatre o cinc cops, fins que van ser descoberts. Normalment això hagués significat l’expulsió temporal, però el pare va pensar que, de continuar al centre, els fills tindrien problemes en el futur, i va decidir matricular-los a los Hermanos de las Escuelas Cristianas (La Salle), a la plaça Bonanova. Es tractava també d’una institució religiosa i nacional-catòlica, però menys classista, on els alumnes de l’escola gratuïta (els que no podien pagar la matrícula) no eren obligats a canvi a portar una bata groga i a netejar les aules i urinaris, com sí passava als jesuïtes.
Mis maestros
Aquellos hombres
predicaban miedo.
Miedo convulso
en la lección diaria;
oscuro miedo
por los corredores
entre esperma y latín
en la espantosa
composición exacta
de lugar: un niño
solo; mentido
y solo; amordazado
y frío buceando
en el pozo:
arriba; arriba;
sin aire casi;
arriba; más aún
hasta alcanzar
el borde de la vida.
(Claridad, 1961-1998)
Al mapa següent trobareu els espais que apareixen a l’itinerari:
Deixa el teu comentari!