Los mil días: Etapa 2
Del passeig de Valldaura anem al Cementiri de Sant Andreu, que tot i el seu nom es troba al Districte de Nou Barris i apareix als relats Carta al novio i La perra gorda.
De alguna manera se sintió a este lado de una frontera que se había mostrado infranqueable para aquella criatura enamorada. Abandonó sus tareas de voluntaria de “Acción cristiana”, sacó alguna cuartilla de algun cajón y una pequeña estilográfica de su bolso. Escribió tan rápido y bien como pudo lo que la cría había recitado. De otro cajón sacó un sobre, dobló la cuartilla y la metió dentro.
-¡Padre! ¡Me voy que tengo recados!¡Hasta mañana!
-¡Hasta mañana! –le contestó el padre José desde el interior. La chica había tomado el camino de las chabolas que había detras del cementerio de Sant Andreu. Por allí la encontraría. –> pàg. 45
Conforme se acercaba al cementerio el firme de las calles, así como las construcciones, eran cada vez más irregulares. A lo lejos se oía el trajín de los talleres del ferrocarril y de la envasadora de leche. La intuición fue buena y encontró a la muchacha sentada, entre otras cuatro, en el muro que soportaba la rampa de acceso a la puerta del cementerio. La muchacha se sorprendió y la miraba presa de cierta inmovilidad. Por fin se incorporó de un salto y se aproximó a Amalia, ésta abrió el sobre y le enseñó la carta. –> pàg. 47
Un hombre ya mayor que llevaba chaleco y alpargatas le indicó una calle sin asfaltar que, al otro lado de las obras de la estación del ferocarril, iniciaba una leve pendiente hacía la maleza, huertos abandonados y solares llenos de ripios.
– …cuando llegues al cementerio tuerces por una calle que tiene un bar en la esquina, y llegarás directo a la iglesia –> pàg. 75
EL CEMENTIRI DE SANT ANDREU DEL PALOMAR
La primera referència documental localitzada sobre la data del Cementiri de Sant Andreu del Palomar correspon a una carta de l’alcalde Josep Baucells al governador civil datada el 1836 en la qual li informa que la població disposa de cementiri des de l’any 1834.
Sant Andreu del Palomar va ser la primera població del pla de Barcelona a disposar de cementiri nou, poc després de la construcció del cementiri del Poblenou.El lloc escollit era una zona agrícola situada als límits del regadiu de Sant Andreu.
Un cop tancat el recinte amb un mur de paredat comú, s’hi va portar la creu de Sant Andreu, una copia de la qual actualment es pot contemplar al Departament Tercer del cementiri. L’original data del 1565 i segueix el patró de les creus medievals gòtiques.
La primera reforma es va fer el 1863 per solucionar el problema d’accessibilitat del cementiri. Atès que la porta donava a la riera es va habilitar una rampa paral·lela a la façana del cementiri. Es fa formar així un petit passeig que portava a l’antecementiri, el qual estava tancat amb una porta de ferro forjat. A més, a la zona central es va reservar un espai per a la creació d’una vintena de panteons per a les famílies benestants.
El 1883 i 1886 el governador civil de Barcelona va intentar clausurar varis cementiris, entre ells el de Sant Andreu però l’ajuntament de Sant Andreu no va fer cas. A partir de 1886 per imposició governamental el Cementiri de Sant Andreu va funcionar com a reservori d’espai funerari per a tota la ciutat de Barcelona, especialment per als finats de Sant Martí de Provençals.
L’any 1899 es va acordar l’ampliació del cementiri. L’autor del projecte d’eixamplament va ser Pere Falqués i va consistir en la construcció de nínxols a tot el perímetre, de 12 cossos dobles de nínxols més a l’espai central i d’una fossa i en la implantació d’una capella octogonal al bell mig de la placeta central. Falqués va morir l’any 1916 i per això qui va formular el projecte d’eixample va ser el seu ajudant Agustí Domingo Verdaguer.
A més, Agustí Domingo es va ocupar del projecte de la segona ampliació el 1919. La posició de Domingo participa del pragmatisme que havia caracteritzat la Comissió de Cementiris, entre la reivindicació d’un gran equipament i l’acceptació d’actuacions més modestes per tal d’afrontar necessitats peremptòries del servei. Aquesta ampliació es va fer a la part posterior del cementiri de 1899 i en uns terrenys de Can Borràs. Mentre es gestionava l’adquisició dels terrenys de Can Borràs es van acabar de construir els grups de nínxols del Departament Segon i es van edificar els corresponents a la sèrie sisena del Departament Primer.
El 1924 es van iniciar les obres d’ampliació del cementiri adjudicades en favor de Josep Llevat Balada i que consistien en l’esplanació del terreny, la construcció de la tanca i de 4844 nínxols, l’edificació dels recintes Protestant i d’Avortaments, la construcció d’un pavelló d’higiene i magatzem, l’ampliació de l’antecementiri i de les dependències administratives i el traçat de les clavegueres.
L’any 1927 es va procedir a la inauguració de la nova façana del cementiri, per bé que la construcció de nínxols va durar uns anys més.
L’any 1935 l’arquitecte Bernardí Martorell va fer un estudi de l’evolució demogràfica i de la dinàmica constructiva dels nínxols entre 1926 i 1935, i palesa la urgència d’aixecar nous nínxols.
L’any 1936, tot i estar en Guerra Civil, la Comissió Permanent Provisional va iniciar la construcció de nínxols al Cementiri de Sant Andreu, que va passar a anomenar-se oficialment Cementiri d’ Harmonia del Palomar, segons un projecte d’Agustí Domingo Verdaguer, que va ser aprovat el 1937, però les obres anaven molt endarrerires i els grups de nínxols no es van acabar fins 1940.
L’any 1940 es va construir el Panteón del Soldado segons projecte dels tinents d’enginyers i arquitectes J.Gordillo i M. Niubó. Aquesta construcció anava destinada als enterraments de classe i soldats del Cos de l’Exèrcit d’Urgell i malgrat ser única a Barcelona no es va plantejar des d’un inici ser el recinte funerari militar de la ciutat. L’any 1952 es va decidir ampliar-ho segons el projecte del comandant del Cos d’Enginyers d’Armament i Construccions, Manuel Velasco, a càrrec dels fons municipals.
El 1943 Agustí Domingo Verdaguer va redactar un projecte d’ampliació al preliminar de la memòria del qual va copiar la introducció que ell mateix havia escrit en la memòria de l’ampliació del 1919.
El nou eixamplament es projectava per l’extrem sud-occidental i preveia l’alineació dels nous murs amb els projectats carrers de Llívia i Pintor Alsamora.
Al projecte de 1943 abandonava preocupacions estètiques i proposava la màxima ocupació de terreny. No va destinar cap partida al pressupost per acabar la capella del Departament Segon, perquè ja s’estava construint. El projecte no va avançar amb la celeritat esperada. Per tal d’alleugerir la gran necessitat de tombes, es va habilitar el Departament Quart, la qual cosa va donar per resultat una de les aglomeracions més grans de nínxols en poc espai de tot el cementiri.
El 1949 es va aprovar el Proyecto de nuevas alineaciones y rasantes en la zona del Cementerio de San Andrés, limitada por los paseos de Fabra i Puig, Doctor Pi i Molist y Valldaura y la prolongación de la avenida Meridiana. L’aprovació definitiva per part de la Comissió Central de Sanitat Local no va arribar fins 1955.
En el lapse temps que va durar l’aprovació de l’expedient de noves alineacions, el nou arquitecte de cementiris, Ramon Térmens Mauri va elaborar 2 projectes d’ampliació que no van arribar ni a ser presentats. El 1952 va proposar una ampliació que es projectava fins la prolongació de la Meridiana, sense respectar el pla d’alineacions. A l’any següent, Ramon Térmens va elaborar un altre projecte d’ampliació per al cementiri de Sant Andreu, menys ambiciós que l’anterior, en part perquè hi preveu un àrea més petita, que coincideix força amb la que Agustí Domingo havia previst al seu projecte de 1943, fins al traçat del carrer de Llívia.
El 1951 la comunitat israelita de Barcelona –que ja tenia algun nínxol al Cementiri de Sant Andreu- va negociar amb l’Ajuntament de Barcelona l’establiment d’un cementiri hebreu a l’espai central del llavors Recinte Lliure.
El darrer engrandiment del Cementiri de Sant Andreu es va inicial amb l’acord de 4 d’abril de 1955 de la Comissió Municipal de Cementiris, llavors presidida per Santiago Udina Martorell. Aquest acord preveia la regularització de la planta del cementiri, mitjançant la incorporació al cementiri de5365 metresquadrats pel seu angle sud-oest. En un any i mig es va resoldre l’expedient d’expropiació d’aquests terrenys.
Ramon Térmens va presentar un tercer projecte d’ampliació el 1956, en la memòria del qual detallava el programa de la intervenció que preveia la construcció de 72 tombes menors, 2128 nínxols senzills, 480 nínxols preferents amb ossera, 31 solars per a panteons, dos brolladors, un campanar i la urbanització del cementiri.
L’any 1965 va fer-se una modificació del projecte de 1956 que bàsicament consistia en la construcció de nínxols prop del campanar i de les escales de connexió entre els dos recintes. Es tractava, sobretot, d’una operació per tal de rentabilitzar el terreny disponible i poder oferir noves sepultures, ja que els nous grups de nínxols ja s’havien adjudicat el 1961.
L’any 1970 es preveia la transformació del cementiri de Sant Andreu en parc urbà, idea que es va voler desenvoluparl’any 1974, però l’oposició d’una part dels veïns ho va impedir.
La gestió per part dels Serveis Funeraris de Barcelona, SA, s’ha diversificat en quatre línees d’actuació: fer obres de dignificació de les façanes i dels accessos, dur a la pràctica el desnonament dels nínxols pendents de pagament, rehabilitar algun grup de nínxols afectats i algun panteó d’interès historicoartístic i erigir noves escultures.
Font: Classicisme i modernisme en el Cementiri de Sant Andreu. Raquel Lacuesta, Margarita Galcerán, Margarida Nadal i Jordi Pujol. F12 Serveis Editorials. 2009
Deixa el teu comentari!